Arrels històriques de la tragèdia haitiana

Els països rics tenim un deute històric, social, ecològic, cultural i polític molt important i incommensurable amb Haití, un país marcat pel passat colonial i les continues ingerències occidentals. El primer dels països d’Amèrica Llatina en aconseguir la independència, després de la revolta de la població esclava d’origen africà, ha patit una llarga història d’invasions i ingerències que han marcat la configuració de les seves institucions i l’evolució de la seva economia, així com a les vides dels haitians i haitianes.  

 

El car llegat del colonialisme

La història que coneixem d’Haití va començar amb dos segles de colonització espanyola (1492-1697), durant els que es va explotar fins a la seva pràctica desaparició el poble aborigen dels Taínos, amb l’únic objectiu d’apropiar-se de l’or i la plata que aquests extreien de les mines haitianes. La història va seguir amb la colonització francesa (1697-1804), que va estendre el treball esclau de 450.000 africans que van dur per la força a Haití per treballar en les plantacions de canya de sucre i cafè.
La revolta dels esclaus al 1804 va donar lloc al primer país lliure d’Amèrica Llatina. El cost de la independència pels haitians va ser molt elevat. Al 1825 França va imposar un deute de 150 milions de francs or (l’equivalent avui en dia són 22.000 milions de dòlars) com a preu per reconèixer la independència. Aquest deute no es va acabar de pagar fins a 1947.
A principis del segle XX Haití era de nou ocupat, aquest cop pels Estats Units (1915-1934). L’ocupació d’EUA va deixar més de 30.000 haitians morts i una economia totalment dirigida a les necessitats del mercat nordamericà.

Sota la mà de ferro dels Duvalier

Pocs anys més tard (1957), François Duvalier i el seu fill, Jean-Claude, van governar amb mà de ferro el país fins a 1971 i 1986, respectivament. Les dictadures de “Papa Doc” y “Baby Doc”, com es coneix als Duvalier, van deixar més de 30.000 persones assassinades. Estats Units, però també França i altres Estats occidentals, van donar suport econòmic i polític a la dictadura com a contrapès a la Cuba comunista a la regió.

El deute extern d’Haití es va multiplicat per 17,5 entre 1957 i 1986 durant les dictadures dels Duvalier. El cas del deute acumulat pels Duvalier en nom de l’Estat haitià és un cas clar de deute odiós. Els crèdits van ser utilitzats per a perpetuar-se al poder, sovint mitjançant la repressió de la ciutadania, i per a incrementar l’enriquiment personal dels dictadors. Al moment de la caiguda de Jean Claude Duvalier, el deute del país era de 750 milions de dòlars, i la fortuna de la família Duvalier, dipositada a bancs occidentals, de 900 milions de dòlars. Al 1988 una Cort del Districte de Miami va dictaminar que Jean Claude Duvalier havia “malversat més de 504 milions de fons públics”.

Actualment existeix un procés davant la justícia Suïssa per a la restitució a l’Estat haitià dels fons mal adquirits durant la dictadura dels Duvalier i dipositats en bancs suïssos. El govern de Suïssa ha aprovat recentment una nova legislació que permetria la repatriació a Haití de fins a 5,8 milions de dòlars, però els bancs es resisteixen a tornar els fons robats.

 

El miratge democràtic

Jean-Bertrand Aristide, va ser escollit president al desembre de 1990 i destituït després d’un cop d’Estat al 1991. Aristide va tornar a Haití i al poder recolzat per la comunitat internacional al 1994, convertint-se en el principal valedor de les polítiques del FMI i Banc Mundial, que oferien préstecs a Haití a canvi de profundes reformes neoliberals (veure més endavant). El gir a l’esquerra d’Aristide a partir del seu 3r mandat al 2001 va suposar la seva destitució al 2004, novament instigada per les potències occidentals.

Finalment, i des de 2004, les tropes de Nacions Unides ocupen el país sota el mandat de la MINUSTAH (Missió de Nacions Unides per l’Estabilització d’Haití). Durant els darrers 6 anys el poble haitià ha viscut un creixent procés de militarització, amb forta repressió dels moviments estudiantil i camperol, així com a continuades violacions dels drets humans perpetuades forces de “pacificació”.

 

Haití i el terratrèmol neoliberal

Potser l'efecte més nociu de la colonització va ser el deixar en la ment dels antics esclaus el model productiu de la plantació: grans explotacions produint per al mercat mundial els productes que aquest li demanava. Aquest model d’economia mirant al mercat internacional més que a les necessitats de la població local es consolida al llarg dels segles i es profunditza a partir de la dècada dels 80 amb el procés de liberalització i d’ajustament estructural controlat pel FMI i el Banc Mundial, que es va intensificar durant els anys 90.

La difícil situació econòmica del país al final de la dictadura del Jean Claude Duvalier va fer que aquest, al igual que governs posteriors, acudís a les Institucions Financeres Internacionals a la recerca de crèdits. Tant el FMI com el Banc Mundial van condicionar les seves ajudes econòmiques a l’aplicació de les mesures com l’eliminació de restriccions quantitatives a la importació d’aliments, disminució de les tarifes aduaneres d’aquestes importacions, estimular la producció de productes per a l’exportació, eliminació de taxes a les exportacions. La principal conseqüència d’aquestes mesures serà la destrucció del teixit agrícola haitià, especialment del cultiu de l’arròs, al convertir-se Haití en un destí privilegiat dels excedents agrícoles d’EUA, que després de les mesures adoptades es poden vendre, a preus subvencionats i sense obstacles, en els mercats haitians.

Aquest procés ha portat a Haití a ser el país més obert a nivell comercial d’Amèrica Llatina. La major part dels productes agropecuaris bàsics com l’arròs tenen un aranzel zero. Si fins a la dècada dels 70 Haití va ser autosuficient en arròs, que és la base de l’alimentació de la seva població, actualment depèn de les importacions d’aquest i altres cereals. L’any 2004 la producció local va cobrir només el 43% de la disponibilitat alimentària nacional, i la resta va ser cobert amb importacions (52%) i ajuda alimentària (5%).

Al 2008 es va donar una alça desmesurada en els preus dels aliments, provocada per l’especulació financera i l’increment de sòl dedicat a la producció d’agrocombustibles. Aquest increment de preus va provocar una greu crisi alimentària a Haití, així com la revolta de ciutadans i camperols. El reclam de suport als productors locals, per la necessària reforma agrària integral i la crida per una política de sobirania alimentària van estar en el centre de les protestes, que van ser durament reprimides per les forces de la MINUSTAH.

Al 2005, per exemple, el BM va atorgar un préstec de 46 M$ destinat a la privatització de les empreses públiques d’aigua potable, electricitat, telefonia, i ports i aeroports. Al juny de 2009 es va acordar un alleugeriment del deute d’Haití en el marc de la iniciativa internacional HIPC. Aquest acord havia de reduir el deute del país en uns 1.200 milions de dòlars, però per aconseguir-ho Haití va haver de completar un programa de “creixement i reducció de la pobresa” monitoritzat per l’FMI. Aquest programa incloïa la privatització de l’empresa pública de telecomunicacions, que va comportar l’acomiadament de més de 3.000 treballadors, i la liberalització dels mercats públics.