Testimonis: missionera Haití

Isa Solá, in memoriam

Déu em va donar la vida i aquesta ja no té sentit si no és per donar-la

Isa Solá
Missionera assesinada en la lluita contra la pobresa a Haití

In Memoriam: Isa Solá Matas, una heroïna anònima en la lluita contra la pobresa a Haití

En un atracament a Port-au-Prince (capital d'Haití) va perdre la vida el 2 de setembre de 2016 la monja missionera catalana Isabel Solá Matas, de 51 anys i pertanyent a la congregació de Jesús Maria.

Formada en el col•legi Jesús-Maria Sant Gervasi de Barcelona dels 5 als 18 anys, es va convertir en postulant als 19, i després en novícia i religiosa. Va estudiar Infermeria i Magisteri i es va dedicar a ajudar als malalts de sida en un període, els anys vuitanta, en el qual la malaltia estava molt estigmatitzada. Va marxar després a Guinea Ecuatroial a fer-se càrrec d'un dels dos col•legis que la congregació de Jesús Maria té al país, el de Ebibeyin.

Després de 14 anys, Solá va ser destinada a un dels països més pobres del món, Haití, a formar part d'una petita comunitat amb la idea de construir una escola de formació per als fills de les famílies més desfavorides amb la il•lusió de revertir la inequitat que pateix la població.

Va sofrir el terratrèmol un any després: el 12 de gener de 2010 Port-au-Prince va copar l'atenció mediàtica mundial quan un terratrèmol la va devastar. Els més de 200.000 morts i la destrucció de milers de cases posaven una (duríssima) fita més en la història del país més pobre d'Amèrica Llatina, que, a més a més, arrossega el terrible pes d'una herència de segles d'esclavitud, guerres, saqueig de recursos pels seus colonitzadors i caos governamental.

Aquest dia, Isa va sofrir una anellada en el més íntim del seu ser. Sempre segura de la seva vocació aquell 12 de gener, en solament un instant, es va veure envoltada de mort i destrucció. D'aquesta vivència va deixar dramàtics i bells escrits: 

Haití és la meva casa, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu

El sisme li va agafar fora de l'escola en la qual impartia classes. Va arribar al que eren les seves ruïnes. Encara s'escoltaven veus infantils sota els enderrocs demanant ajuda. Fins que una segona sacsejada les va apagar. I amb elles, l'esperança.

El mateix va ocórrer amb la residència de la seva comunitat, reduïda al no-res, amb algunes de les seves germanes ferides. Allotjada en una tenda de campanya, es va dedicar en els dies següents a posar en pràctica els seus estudis d'Infermeria (que, al costat de Magisteri, va realitzar per encàrrec de l'ordre per poder ser missionera).

En ple carrer, sense instrumental i sense metges, els dies previs al fet que arribessin els equips especialitzats, va tenir ella mateixa que realitzar les tasques més difícils, com amputar braços i cames. No tenia forces. Portava dies sense menjar.

Tot això va suposar un impacte que li va fer plantejar-se moltes coses: “La gent passejava pels carrers. Alguns es posaven violents perquè tenien gana. Jo mateixa vaig experimentar que la fam et pot empènyer a fer el que sigui”. També hi havia altres persones que “donaven gràcies a Déu per estar vives, encara que haguessin perdut la seva casa o estiguessin ferides. Jo solament sentia tristesa. No entenia per què havia passat allò… Solament veia la meva covardia i la meva feblesa”.

Però aviat va recuperar la seva confiança en Déu. Amb la força que dóna saber que es pot ajudar a moltes persones, donant esperança a qui no la té. I és que a Haití, pel pes que el vudú (herència de l'origen africà del país) encara té entre la gent, als mutilats se'ls veu com a éssers maleïts, castigats per Déu:

Aquí, un amputat no val gens, se li rebutja en tots els llocs. El que suposa que, a més d'haver quedat danyat per a tota la vida, se li tanquen les portes fins i tot per poder trobar una feina

Per aquest motiu, sense dubtar-ho, mesos més tard va fundar un centre per amputats amb l'ajuda del seu germà Javier. A totes les persones els lliuren gratuïtament les pròtesis i se'ls fa un seguiment personalitzat, per ensenyar-los a caminar amb elles. A més, se'ls ofereix un tractament psicològic –“els demanem que ens expliquin com van perdre les cames per ajudar-los a superar-ho”– i, en alguns casos, els ajuden amb un programa de microcrèdits perquè puguin impulsar ells mateixos el seu propi negoci.

Ara emprenia la construcció de l'escola amb el seu entusiasme singular i, amb l'ajuda de Mans Unides, iniciava les obres de rehabilitació de l'Hospital de Gros-Morne que necessitava ser rehabilitat urgentment. S'havia quedat petit i antiquat, i no podia donar el servei que els seus 43.200 pacients anuals requereixen.

Sis anys després del terratrèmol, Isa vaig seguir caminant. I acompanyava en el seu camí, oferint cames i oportunitats per caminar per si mateixos, als qui manquen d'ambdues. Perquè “Déu em va donar la vida i aquesta ja no té sentit si no és per donar-la”.

“No la van matar per ser Isa –assenyala la germana Rosa-, com Teresa de Calcuta en l'Índia, ella volia viure com els haitians, desitjava ser una més entre ells, va ser molt feliç, i ha mort com a molts d'ells, fruit de la violència sense sentit”.

EN ESSÈNCIA
Un llibre: l'Evangeli.
Una pel•lícula: El noi, de Charles Chaplin.
Una cançó: Smile, en versió de Rod Stewart.
Un esport: la carrera del dia a dia.
Un record de la infància: quan em van regalar una guitarra als 7 anys.
Un racó del món: aquí i ara.
Un somni: un món sense fam i sense guerres.
La major tristesa: el terratrèmol del 12 de gener de 2010.
La major alegria: estar a Haití en aquests moments.
Un valor: tothom és el meu germà.
Un regal: estar viva i sana.
Una persona: Jesús de Natzaret.
Que em recordin per… haver viscut pels altres.

Fonts: revista Vida Nova nº 2.781 i diari La Vanguardia.

Entrevistes a la televisió

 
00:00
Testimoni: Isa Solá, missionera a Haití

Carta després d'una conversa amb una pacient en el taller d'amputats que va crear

"Avui alguna cosa m'ha tocat especialment el cor, necessito compartir-ho amb vosaltres. Ha estat impressionant. Avui ha vingut una noia de 28 anys que tenia cita per provar-se la pròtesi transtibial. Mentre la hi provava feia mala cara; de dolor.... Llegir més
Informació relacionada
ONG contra la pobresa al món