Testimoni: Isa Solá, missionera a Haití

Isa Solá, missionera assesinada en Haití

Carta després d'una conversa amb una pacient en el taller d'amputats que va crear

"Avui alguna cosa m'ha tocat especialment el cor, necessito compartir-ho amb vosaltres. Ha estat impressionant. Avui ha vingut una noia de 28 anys que tenia cita per provar-se la pròtesi transtibial. Mentre la hi provava feia mala cara; de dolor. Com que tenia el munyó tan sensible que era impossible que posar-la-hi. Semblava intocable".

"Ofelia no sàvia que fer ja, li va intentar posar una mica de silicona sota, tancar més amunt perquè no li toqués a baix. Un munt de coses. Però la seva cara de dolor no canviava. Al final, Ofelia i jo ens hem mirat una a l'altra dient-nos: aquí hi ha alguna cosa més. I hem tingut la mateixa intuïció. No és el munyó el que li dol. I li he dit a Ofelia.
-Deixa'm sola amb ella. I han sortit tots de la sala.

M'he assegut al costat d'ella i li he preguntat si havia perdut la cama en el terratrèmol. I efectivament. Li he preguntat que quants dies va estar sota els enderrocs i m'ha dit que set. I s'ha posat a plorar. Li he preguntat si volia parlar d'això i m'ha contestat que si.
-Explica'm, què va passar? M'ha faltat poc per plorar també quan m'ha explicat el seu drama.

La seva casa va caure amb tota la seva família dins. Ningú es va salvar excepte ella. Però ningú la va escoltar cridar durant set dies. El seu cosinet de dotze anys estava mort sobre ella durant els set dies. No tenia força per cridar més. La cama la tenia en una pasterada de ferros. El cos del cosinet va començar a descompondre's sobre ella i sobre la seva cama ferida. Als set dies un tros de formigó caure de dalt i va veure una miqueta de llum i en cridar algú la va sentir. Quan va sortir, es va adonar que tota la seva família havia mort, els seus pares i germans i cosins. Em deia que ja no passa un dia sense que pensi en aquell 12 de gener. Ja no té vida; ja no té ganes de viure. Li fa mal la cama, el cor i tot el cos.

Li he dit que no podia caminar bé si el seu cor estava ferit, que si Déu l'havia salvat era per alguna cosa, que la volia massa i que alguna cosa voldria d'ella. Que cal seguir vivint. La vida no va acabar el 12 de gener, potser una nova vida hagi de sortir d'aquest dia, però cal continuar, cal passar pàgina i seguir vivint. Una cama és el mínim que podies perdre amb tot el que vas passar. Cal seguir endavant i descobrir que has de fer ara amb aquesta experiència tan forta. Pots comprendre i ajudar a molts, pots ajudar a sanar molts cors ferits, pots cuidar als qui van perdre els seus éssers més volguts. No ploris i comença a viure alguna cosa nova. I em mirava en silenci. Llavors li he dit. - Estàs ja preparada per caminar? i m'ha dit: sí, ara sí. I Ofelia ha entrat i li ha posat la pròtesi. En posar-se dempeus, m'ha mirat i la cara li ha canviat. Ha caminat preciosament. Quan s'anava a marxar, m'ha dit tímidament:
-Puc abraçar-vos a tots? I ha passat un a un donant-nos una atapeïda abraçada. I s'ha anat caminant i somrient.

Aquests miracles són la nostra paga... la de tots!

Isa

Port-au-Prince, a 25 d'abril de 2014"