Recurs Educatiu Secundària | Educació en Valors

Activitat per a Secundària: "El teatre de la vida"

Objectius d'aquest recurs didàctic infantil: 
L' activitat per a Secundària: "El teatre de la vida" vol aprofundir en les principals causes de la mortalitat infantil. Abordar la importància de l'accés a l'educació i a la sanitat i conèixer la situació de desavantatge en què es troben moltes persones en altres llocs del món.

Igualment, també preten treballar els valors de la comunicació i el treball en equip.

OMBRES DE VIDA

Amb aquesta activitat pretenem:

Assentar els continguts sobre l’ODM núm. 4 treballats en les diferents activitats.

Reflexionar sobre les principals causes de mortalitat infantil i les seves conseqüències.

Treballar els valors de la creativitat, la cooperació i el treball en equip.

 

Ho farem d’aquesta manera:

A través de la representació teatral d’un conte, utilitzant titelles.

Durarà:

L’activitat està pensada per realitzar-se en diverses sessions.

Necessitarem:

Conte Sira i l’Ocell Negre

Materials necessaris per a l’elaboració dels personatges i els decorats.

 

Consideracions prèvies per a l’educador/a:

Aquesta activitat està orientada a dur a terme la representació per als més petits. Per tant, és important buscar la possibilitat de fer-la en algun lloc o

esdeveniment especial en el qual la classe pugui participar.

Remarqueu als alumnes la relació d’aquesta activitat amb l’anterior, “El teatre de la vida”, i recordeu-los:

 

 Els continguts treballats llavors.

 La importància de les representacions teatrals com a eina educativa (molt utilitzades en diverses parts del món): "Som una

companyia de teatre que arriba a un poble i anem a preparar la representació d'un conte per als més petits, utilitzant titelles".

Els titelles es faran amb cartolina negra i pals per moure’ls, de manera que seran representats darrere d'una pantalla i amb un llum enfocant perquè es

vegin reflectides les seves ombres. Evidentment, si hi ha elements o personatges que els alumnes sàpiguen o puguin representar amb les seves

mans, els incorporarem.

 

1a fase: lectura del text i treball per grups

 Expliqueu als alumnes el que es pretén:

 Preparar l’escenificació d’un conte, utilizant titelles, amb l’objectiu de representar-lo per als més petits.

 Llegiu en veu alta el conte Sira i l’Ocell Negre.

Preneu nota entre tots dels aspectes més importants que hagin orgit, recordant especialment els elements simbòlics que hi

apareixen.

 Treballeu en comú la història prestant especial atenció a:

 Els continguts bàsics i el seu desenvolupament per poder adaptar-los a un nou guió, si es considera necessari.

 Els personatges: penseu com serà el disseny, deixant clar com els construirem i quins materials utilizarem per ferho.

 Els fons: quins són els diferents escenaris i el seu disseny.

 

2a fase: preparació

 Organitzeu les diferents tasques a realitzar i dividiu els alumnes en tants grups com tasques necessàries:

 S’ha d’escriure el guió del conte pensant en la seva representació teatral.

 S’han de construir els titelles dels diferents personatges.

 S’han de confeccionar els elements necessaris per als decorats de cadascuna de les escenes.

 

3a fase: representacions

 Assageu la representació del conte.

 Cerqueu la possibilitat de representar-lo per al més petits en algun lloc o esdeveniment especial en el qual la classe pugui

participar.

 

Annex

SIRA I L’OCELL NEGRE

Al poble on viu Sira és costum que, quan neix un nadó, el seu pare li fabriqui un sonall, perquè el seu so, diuen, allunya les malalties.

La Sira va voler que el del seu germanet petit fos diferent i el va fer de color verd. Li va quedar preciós!

Al poble tothom sap que, quan arriba la nit, cal guardar molt bé aquests sonalls, perquè, amb la foscor, l'Ocell Negre sobrevola l'aldea buscant-ne,

i se'ls emporta en el bec al seu niu de dalt de la muntanya.

 

Una nit va passar el que tots a la família temien. L'Ocell Negre va trobar el sonall verd del germanet de Sira i, sense que ningú se n’adonés, se'l va

endur al seu cau.

Quan es va despertar, el nadó no parava de plorar. Havia perdut el color de la cara i la brillantor dels ulls. La seva mare no sabia què li passava i

intentava calmar-lo bressolant-lo en els seus braços. Quan al migdia el pare va tornar de treballar al camp, es va adonar que el sonall no hi era.

 

- Què farem ara? -va preguntar la mare, molt espantada.

 

- Haurem de recuperar el sonall -va dir el pare, decidit.

 

- Però això és impossible, mai ningú ha aconseguit arribar fins al niu de l'Ocell Negre, el camí està ple de perills -es va lamentar la mare.

 

La Sira estava asseguda a les portes de la cabana, escoltant. Mentre s'abraçava els genolls plorava pel seu germanet malalt. No podia

permetre que morís el nadó i, com que sempre havia estat una nena molt valenta, va decidir anar ella a buscar el sonall. Es va aixecar d'un salt i,

sense pensar-s'ho dues vegades, va agafar la bossa de tela que portava a l'escola, i va posar a dins tots els cacauets que va poder agafar i un parell

de coques de blat de moro. Sense fer soroll, i d'amagat, va emprendre el camí.

 

Més enllà de la font on cada matí anava a buscar aigua començava el camí, però els nens tenien prohibit endinsar-s’hi. Sira sabia que estava

desobeint i la por feia que li tremolessin una mica les cames, però pensar en el seu germanet malalt li va donar valor per continuar caminant.

 

De sobte, quan passava prop d'un gran bassal d'aigües estancades, va sentir un soroll. Era un brunzit molt fort, semblant al de les tempestes

d'aire. Quan va voler adonar-se'n, tenia davant un enorme eixam de Mosquits Gegants, d'aquells dels quals tantes vegades havia sentit parlar.

Eren tan grans com ella, i tenien una boca immensa, amb unes dents esmolades com les d'un lleó.

 

La majoria de les nenes del poble no podien anar a l'escola, però la mare i el pare de Sira volien que estudiés igual que els seus germans grans, i

per això no faltava cap dia a classe. A la Sira li agradava molt aprendre, i sempre estava ben atenta al que els explicava la mestra. Va recordar que

sempre els deia que si mai tenien un problema molt difícil de resoldre, havien d'utilitzar la seva imaginació i el cap.

 

I llavors va pensar que si els mosquits tenien aquella boca tan gran amb aquelles dents, segur que eren molt golafres. Va treure els cacauets que

portava a la bossa i els va escampar per terra. Els mosquits es van llançar a tota velocitat a menjar-los i es van oblidar d'ella, deixant el camí

lliure. Sira va córrer com mai a la vida no ho havia fet i de seguida els va perdre de vista.

 

Havia superat la primera prova, però sabia que encara li quedava molt camí per endavant fins arribar a dalt de la muntanya.

 

El sender acabava en un riu molt ample que no tenia més remei que creuar si volia arribar al niu de l’Ocell Negre. Sira no sabia nedar gaire,

però aquesta no era la més gran de les seves tribulacions. El problema eren els Cucs Blaus que habitaven a l'aigua. Eren uns animals molt

perillosos que atacaven tots els que intentaven entrar al riu i, fins i tot, els que s'acostaven a la vora a beure.

 

Asseguda als peus d'un arbre, Sira es va recordar una altra vegada de la seva mestra.

 

La mestra sempre ens diu que si som generosos rebrem l'ajuda dels altres quan ho necessitem, va pensar. Jo faig tot això per ajudar el meu

germanet, però, a qui puc demanar ajuda? Aquí no hi ha ningú!

 

En aquest moment, l'arbre va començar a moure's, i els que estaven al seu voltant, també:

 

- Hola petita, com et dius? -va preguntar l'arbre en el qual es recolzava.

 

- Em dic Sira -va respondre amb sorpresa la nena.

 

- I què et porta per aquí? -li va dir l'arbre-. Aquest no és un lloc segur per a una nena.

 

Sira els va explicar la seva història i els arbres, commoguts, van inclinar les branques superiors fins que les seves puntes es van tocar suaument.

Des de sota, Sira els sentia xiuxiuejar mentre movien les fulles. Després d’una estona de deliberació, els arbres es van tornar a alçar, van

demanar a Sira que s'allunyés una mica, i van començar a sacsejar-se amb força, per fer caure les seves branques més velles. Amb elles van

construir entre tots una barca perquè la nena pogués creuar a l'altra banda del riu sense que els cucs l’atrapessin.

 

-Moltes gràcies per la vostra ajuda, mai no oblidaré el que heu fet per mi! -va cridar Sira quan va arribar a l’altre costat del riu.

-Sort en el teu camí, Sira! -van respondre els arbres.

 

La Sira va començar a pujar la muntanya. Es feia fosc, i les ombres l’espantaven. A prop del cim, va veure que l'últim tram del camí estava

cobert de punxes enverinades que l’Ocell Negre havia sembrat per defensar el seu niu.

 

La valenta nena no va defallir davant el nou obstacle i, una vegada més, va usar el cap per trobar una solució. Mentre pensava, asseguda a la vora

del camí, acaronava suaument unes herbes de vímet que cobrien el camp que tenia al costat. Llavors, se li va acudir un truc: faria servir part

d'aquest vímet per fer una llarga catifa, com li havia ensenyat la seva mare. Així podria trepitjar sobre les punxes sense fer-se mal.

 

Durant una bona estona, va teixir i teixir, i quan va acabar, va estendre a poc a poc la llarga catifa sobre el terra i, caminant amb molt de compte,

va aconseguir evitar les perilloses punxes. La nit ho havia tenyit tot de negre, però la lluna també va voler ajudar la petita Sira i va sortir més

plena que mai, il·luminant-ho tot amb la seva llum blanca.

 

Sira sabia que cada cop quedava menys per salvar el seu germà i això semblava donar-li ales. Va continuar l'ascens, i en menys temps del que

s'esperava, va arribar al niu. Estava tranquil·la, perquè, com que era de nit, sabia que l’Ocell Negre estaria fora una bona estona buscant sonalls.

El niu era enorme, i va haver de fer un esforç molt gran per poder abocar-se a l’interior. Quan ho va aconseguir, va descobrir que el niu

estava ple de sonalls que, durant anys, l’ocell havia anat robant als nens del poble.

 

La Sira va localitzar de seguida el del seu germanet, perquè era l'únic de color verd. El va agafar ràpidament i el va ficar a la seva bossa. I

després, com que sabia que cada sonall salvaria un nen, va guardar al sac i a les butxaques tots els que va poder.

 

Contenta, va emprendre el camí de tornada a la vila, acompanyada pel dolç so dels sonalls.

 

Mentrestant, tothom al poble estava molt preocupat per ella. Portaven tota la nit buscant-la, i els seus pares estaven molt tristos pensant que

podia haver-li passat alguna cosa dolenta. Quan la van veure aparèixer corrent pel camí, es van posar tan contents que ni tan sols la van renyar

per haver-se escapat. I la seva alegria es va desbordar quan la nena va mostrar a tot el poble el que portava. Un a un va anar lliurant els sonalls

als seus propietaris i, quan va acabar, va córrer a la seva cabana per fer sonar amb força la joguina verda davant el seu germanet, que dormia

feliç sobre la seva estoreta. El nen havia recuperat el color i la brillantor dels ulls, i tornava a ser un nadó sa.

 

Durant mesos no es va parlar d'una altra cosa al poble. Mai ningú no havia aconseguit arribar fins al cim de la muntanya, i molt menys una

nena! No podien entendre com ho havia aconseguit. Tots volien escoltar la seva història.

-Has de tenir poders especials -li deien els uns.

-I una força com la d'un lleó -li deien els altres.

Sira reia mentre movia el cap a dreta i esquerra, negant.

- Només vaig fer el que la mestra m'ha ensenyat a l'escola: vaig fer servir el cap i la imaginació per vèncer els problemes!

La història de Sira va fer reflexionar molts pares i mares, que van decidir que les seves filles també havien d'anar a l'escola.

La Sira va seguir estudiant per aconseguir algun dia que l’Ocell Negre marxés per sempre d'allà i que cap més nen no emmalaltís per culpa

seva.