Recurs Educatiu Secundària / Catequesi

Relat per a la formació de joves en catequesi

Objectius d'aquest recurs didàctic infantil: 
Aquesta història catequètica vol ser una invitació a crear tallers solidaris a les escoles, per als alumnes de l'ESO, a l'horari extraescolar i també a les parròquies com a oferta de voluntariat cristià per als adolescents recentment confirmats. Està pensada per ser llegida i comentada. Com que és una invitació a realitzar tallers solidaris que durin tot el curs, al llarg de l'ESO, es pretén que els adolescents que la llegeixin o escoltin es donin per al·ludits i convidats i es preguntin: Podríem fer nosaltres alguna cosa semblant?

Aquest relat és al mateix temps una història i una catequesi, que segueix l'estructura de les catequesis clàssiques:

Experiència: visió creient de la realitat de sofriment dels pobres del tercer món.

Il·luminació: Tres cites bíbliques que ens animen a veure la realitat amb els ulls de Déu i a actuar.

Compromís: Una proposta concreta de compromís que val tant per a parròquies com per a col·legis.

 La història té una part de ficció (els somnis) i una gran part de realitat. Les persones i els fets que es relaten existeixen i moltes de les propostes que es fan en ella, s'estan realitzant. És una història que s'ha anat fent realitat, des de fa set anys, en tres col·legis diferents i que funciona.

Mira aquí un altre material educatiu per a la catequesi dels nois i noies de secundària que oferim des de Mans Unides.

UN MÓN NOU,

PROJECTE COMÚ

INTRODUCCIÓ

El que tens aquí és al mateix temps una història i una catequesi, que segueix l'estructura de les catequesis clàssiques:

Experiència: visió creient de la realitat de sofriment dels pobres del tercer món.

Il·luminació: Tres cites bíbliques que ens animen a veure la realitat amb els ulls deDéu i a actuar.

Compromís: Una proposta concreta de compromís que val tant per a parròquies comper a col·legis.

La història té una part de ficció (els somnis) i una gran part de realitat. Les persones i els fets que es relaten existeixen i moltes de les propostes que es fan en ella, s'estan realitzant. És una història que s'ha anat fent realitat, des de fa set anys, en tres col·legis diferents i que funciona.

Aquesta història catequètica vol ser una invitació a crear tallers solidaris a les escoles,per als alumnes de l'ESO, a l'horari extraescolar i també a les parròquies com a oferta de voluntariat cristià per als adolescents recentment confirmats.

Està pensada per ser llegida i comentada. Com que és una invitació a realitzar tallers solidaris que durin tot el curs, al llarg de l'ESO, es pretén que els adolescents que la llegeixin o escoltin es donin per al·ludits i convidats i es preguntin: Podríem fer nos altres alguna cosa semblant?

Lògicament els adolescents necessitaran adults que animin i dirigeixin els seus desitjos. A quests adults poden ser els mateixos professors, catequistes, o voluntaris joves de Mans Unides, que vulguin dedicar el seu esforç a multiplicar la solidaritat i a sembrar-la per al futur.

Els membres del taller solidari protagonista d'aquesta història, estan intentant presentar-la en format de cinema, perquè sigui més assequible a tots els públics i circumstàncies. Fer una pel·lícula no és fàcil i només disposem de cinc mesos per realitzar-la al nostre temps de taller solidari, però ho intentarem amb totes les nostres forces.

Per descomptat que podeu convertir-la en teatre i realitzar-la vosaltres mateixos, o fins i tot intentar també vosaltres fer una pel·lícula amb la història. També podria convertir-se en un còmic, o en un power point amb fotos realitzades pels propis adolescents…les formes d'ús són múltiples i depenen de la vostra imaginació… Però el més important seria que d’aquí a un any a Espanya florissin centenars de tallers solidaris als col·legis i parròquies, amb els quals milers d'adolescents i joves es formin i desitgin comprometre's per ajudar als més pobres com a voluntaris de Mans Unides o de qualsevol altra ONG seriosa que treballi de debò pels nostres germans empobrits.

Finalment, si algú té intenció d'utilitzar la dinàmica “rol playing” de la qual parla la catequesi, pot demanar-nos-la a aquesta adreça de correu electrònic:jafs.sm@hotmail.com

LA HISTÒRIA

Els nostres amics, els cosins Alícia i Sergi i les germanes Àngela i Irene van començar el curs escolar amb més ganes que mai. S'havien fet el propòsit de fer d'aquest curs un any memorable, no només perquè pensaven completar l'ESO traient bones notes,sinó també perquè s'havien proposat realitzar uns quants projectes de tot tipus, entre els quals no podien faltar els projectes solidaris. Durant l'estiu havien estat pensant molt i havien arribat a la conclusió que l'últim any de l'ESO havien de fer molt més del que havien fet els anys anteriors.

En els últims anys havien ideat i animat diverses activitats solidàries al col·legi i a la parròquia, però sempre es quedaven amb la sensació de no haver fet tot el possible. Tenien la sensació que faltava alguna cosa que donés continuïtat a les activitats,alguna cosa que els impliqués de forma continuada a la lluita per vèncer la fam i totes les desigualtats entre pobres i rics al món.

Per això, el primer dia de curs, es van posar en contacte amb Josep, el seu professor de religió, que sempre els havia animat i ajudat en tots els seus projectes i li van exposar les seves il·lusions i esperances:

- Josep, aquest estiu hem estat pensant molt i hem arribat a la conclusió que no fem prou pels pobres del tercer món – va dir l’Alícia, convençuda quan es van reunir am bell.

- Però si cada any inventeu una activitat nova i recapteu un munt de diners – li va respondre en Josep, per animar-los.

- És veritat que cada any fem una activitat per recaptar fons, però ens sembla que no és suficient – va dir l’Àngela, convençuda que havia d'haver-hi alguna cosa més.

- Mira, nosaltres veiem la nostra àvia, que treballa tot l'any com a voluntària de Mans Unides i mai li falten coses per fer – va dir el Sergi amb to d'admiració.

- I la nostra àvia porta una pila d'anys a Mans Unides, sense cansar-se. Nosaltres volem fer alguna cosa semblant, però al col·legi – va completar l’Alícia.

- La veritat és que sou increïbles i insaciables – els va respondre en Josep, i va continuar: Però crec que teniu tota la raó. Jo també penso que hauríem de fer una mica més. Sempre he tingut la il·lusió de crear una espècie de voluntariat al col·legi. Si ho aconseguíssim, us permetria realitzar tots els vostres projectes.- Però a més ens agradaria implicar a més companys. Si fóssim un bon grup, podríem fer moltes més coses i fer-les millor - va sentenciar la Irene que estava tan motivada com els seus amics.

- Estic pensant que igual que al col·legi hi ha un taller de dibuix i pintura, un altre de lectura comprensiva i un altre d'activitats i jocs en anglès, nosaltres podríem proposar,des de l'àrea de religió, un taller solidari que funcioni una vegada a la setmana, un dia en acabar les classes - va dir en Josep, parlant gairebé per a ell mateix.

- I amb aquest taller aprendríem un munt de coses sobre el tercer món, perquè no saps com és d’impressionant escoltar la meva àvia amb tot el que sap sobre la situació dels pobres al món - va dir l’Alícia il·lusionada.

- I, si estem tot l'any pensant i planificant, podem fer moltes més coses que els anys passats, i no només per treure diners, sinó també per conscienciar els altres – va concloure l’Àngela amb entusiasme.

En Josep sempre havia desitjat crear un taller solidari al col·legi, però tenia por del desinterès i a la falta de suport dels alumnes. Ara tenia quatre nois del curs dels més grans disposats a ajudar-lo, o millor dit, a deixar-se ajudar per ell, per aconseguir els seus somnis, perquè eren els nois els que li estaven demanant ajuda per realitzar el que ell mateix portava anys desitjant fer.

Els va proposar portar a la classe una companya que l'estiu anterior havia estat fent una experiència a un país de missió i havia tornat molt conscienciada i disposada a transmetre la seva experiència als altres. Ho farien un dia a la classe de religió i el testimoniatge serviria com a punt de partida per plantejar el taller solidari a tots els companys.

La Laura, la companya d’en Josep, els va portar moltes fotografies i diversos vídeos curts gravats per ella mateixa i els va explicar com havia conegut nens que treballa vende sol a sol a un abocador immund, recollint qualsevol cosa que pogués tenir valor:plàstics, llaunes de begudes, ferro, ampolles de cristall. Els va dir que alguns anaven descalços entre les escombraries, amb el risc de tallar-se i infectar-se les ferides,respirant els fums tòxics de les escombraries que es cremaven, fent olor sempre a menjar podrit i descompost i que amb aquest treball tan perillós amb prou feines guanyaven l'equivalent a uns pocs euros.

 Els va explicar també que havia estat a un centre d'acolliment de nens del carrer,que havien de sobreviure sols, amb el que podien aconseguir o robar. Uns netejaven vidres dels cotxes als semàfors, o venien mocadors de paper, rebent la major part del es vegades la indiferència i la falta de respecte de la gent, que se sentia molesta per aquests nens bruts i perillosos.

Els va explicar que havia vist els nens dormint entre cartrons als racons dels carrers,sempre exposats a les inclemències del temps i a la fúria dels més grans, o a la persecució de la policia, que no volia veure'ls enlletgint la ciutat.

Els va explicar que havien recollit del carrer algunes nenes que havien rebut maltractaments i abusos de tot tipus des de molt petites, a les seves pròpies famílies. Havien fugit de casa per culpa dels maltrac-taments,però després, al carrer, tornaven a ser víctimes dels altres nens de carrer més grans, que s'aprofitaven d'elles. Al final alguns d'aquests malvats, després d'abusar d'elles, les obligaven a prostituir-se.

Els va explicar que havia vist nens treballant en pedreres, trencant a mà, amb una maça, les pedres, per fabricar la grava que s'emprava després per a la construcció. I que alguns d'aquests nens no tenien més de cinc o sis any si que els pagaven una misèria, que no els arribava ni per menjar una vegada al dia, però que havien de fer-ho, perquè així ajudaven una mica a la família i, unint el poc de tots,aconseguien sobreviure amb prou feines. A més els va explicar que tots aquests nens,mai anaven a l’escola i per tant eren analfabet si per aquesta causa estaven condemnats a seguir sent sempre pobres.

Les coses que els va explicar i les imatges que van veure, eren realment impressionants, però molts dels nois i noies de la classe ho van escoltar com si es tractés d'un documental d'animals exòtics, que no tenien res a veure amb ells. Alguns simplement van escoltar amb desgana i cara d’avorriment, uns altres es van posar a fer altres coses d'amagat dels professors. Uns altres, més educats, van escoltar en silenci, però sense interessar-se personalment pel tema. Només els nostres amics i dos o tres nois més, que sempre havien col·laborat amb ells i estaven acostumats a pensar una mica amb els altres, van prestar veritable interès i van fer algunes preguntes interessants que van animar una mica en Josep i la Laura, descoratjats per la falta d’interès de la resta.

En acabar les classes, els nostres amics van abordar en Josep i li van demanar disculpes per la falta d'interès dels seus companys. Li van dir que alguns d'ells sí que podien interessar-se, però que havien de fer veure que no escoltaven, per no quedar malament amb els més “pasotes” del curs. En Josep els va dir que havien de pensar una forma de conscienciar a més companys,perquè per començar un taller solidari seria necessari comptar amb almenys deu persones convençudes i disposades a treballar.

Van quedar que es veurien l'endemà a l'hora de l'esbarjo, a la capella del col·legi, que dos dies a la setmana s’obria per als nens i nenes que volguessin anar a pregar, era una iniciativa que anomenaven: “Els esbarjos amb Jesús i amb Maria”.

L'endemà, a la capella, Josep va plantejar la reunió com una pregària. Va començar dient-los:

- Mireu, he estat pensant i crec que hem de demanar ajuda a Déu,perquè sigui Ell qui ens doni una mà per interessar i convèncer els companys. Així que, el que diguem, li ho direm al Senyor per convertir-ho en una pregària de petició d'ajuda.

 Cadascun dels nens va expressar el que pensava i desitjava en forma d'oració. L’Alícia va demanar per diversos companys concrets, amb noms i tot, que ella sabia que eren bones persones i que només necessitaven una empenta i perdre una mica la vergonya al què diran, per unir-se a ells.

En Sergi va donar gràcies per la Laura i tot el que els havia explicat. Va dir que a ell li havia arribat al cor; i va demanar a Déu que estovés i obrís el cor dels seus companys perquè comprenguessin que aquestes persones, eren nens com ells, amb il·lusions i esperances, però amb un present buit i sense futur.

L’Àngela li va demanar a Déu que els donés alguna idea genial capaç de commoure els cors dels seus companys. I la seva germana Irene va demanar que els fes sentir com apropis els sofriments dels nens i nenes que havien vist a les fotos i videos del dia anterior.

Van sortir de la capella sense cap idea nova, però convençuts que havien fet el que calia per aconseguir estovar i convèncer els seus companys. Havien posat els seus plans i la seva confiança en el Senyor i això els feia sentir-se bé i esperançats.

I el Senyor es va donar per al·ludit i va decidir donar-los una mà, pel seu compte, sense esperar al fet que els nens posessin en pràctica cap estratègia genial capaç de convèncer a tots. Ell els ajudaria directament i així sabrien els nens que era la seva voluntat que el taller solidari tirés endavant.

Aquesta mateixa nit, tots els companys i companyes que havien estat nomenats a la pregària pels nostres amics, van tenir uns somnis molt estranys que canviarien els seus cors.

Dos van somiar que estaven descalços a un abocador nauseabund i que, amb un pal i un sac, havien de regirar les escombraries per buscar qualsevol objecte que es pogués vendre a un ferroveller. Un d'ells va somiar que es tallava un peu i que el company li embenava la ferida amb un tros de tela bruta, per la qual cosa la ferida se li infectava. El somni va ser tan real, que van haver de suportar la pudor de l'escombriaire i els seus fums i la gana i la debilitat, per no haver menjat res decent els últims dies. Al mateix temps que somiaven, els venien al capdavant imatges de les seves vides reals, que els feien sentir més dolorós i penós el contrast.

Una altra va somiar que se n'havia anat de casa per què uns pares, que no eren els seus, la pegaven i es va veure sola al carrer, es va unir a altres nois, que la van admetre i la van ensenyar a enganyar i a robar. Semblava que aquells nens eren la seva nova família,però a la nit, un dels nois grans va abusar d'ella, entre els riures dels altres. Va sentir l'horror de veure's sola,desemparada i considerada un simple objecte d'usar illançar. I poc després el somni va donar un capritxós salt i va somiar que la gana i la desesperació l’empenyien a entrar a un cotxe, amb un home gran,que abusava d'ella per unes monedes. Es va despertar sobresaltada i alleujada en veure que era només un somni. Però va sentir molt profund al seu cor el sofriment i la desesperació de les nenes que no podien despertar del malson de la seva vida.

Altres dos van somiar que estaven sense res, enmig d’una ciutat. Eren nens del carrer. I es van veure netejant els vidres dels cotxes que paraven a un semàfor i mendicant després unes monedes a canvi d'un servei no sol·licitat, que incomodava als conductors. La major part d'ells se n’anaven sense donar-los res i, si més no, sense mirar-los.

Una altra va somiar que venia mocadors de paper a un altre semàfor i va sentir el desinterès i el menyspreu dels conductors, un dels quals li va agafar el braç en tancar la finestreta i va estar a punt d'arrossegar-la en arrencar. Després el somni feia un salt i es veia a la nit arraulida amb altres nenes a un racó d'un carrer, intentant dormir a una espècie de refugi fet amb cartrons.

Altres dos van somiar que havien d'anar molt lluny a buscar aigua i llenya per a les seves famílies. La nena es va veure a una font llunyana del seu propi poble, amb un bidó de deu litres. Havia d'omplir-ho i recórrer, carregada amb ell al cap, els dos quilòmetres i mig que hi havia fins casa seva, mentre els seus companys de classe passaven amb els seus llibres i la saludaven rient-se’n d'ella i cridant-la analfabeta. El nen va somiar el mateix,però recollint llenya, fent un feix gran i carregant-lo a l'esquena.

L'endemà, tots els que havien tingut els estranys malsons estaven profundament commoguts i van explicar als nostres amics el que els havia passat. Els que havien somiat el mateix malson, cadascun al seu paper, van quedar encara més commoguts davant una coincidència, que no podia ser simple casualitat. Van decidir anar a parlar amb en Josep i explicar-li el que els havia passat.

Quan en Josep els va sentir que explicaven, la seva experiència profundament commoguts, va somriure per fora, mentre per dins donava gràcies a Déu per haver escoltat de forma tan radical i efectiva la pregària del dia anterior. I, en comptes de quedar-se en la morbositat de la coincidència, els va preguntar què és el que havien après dels seus malsons. Ells van contestar gairebé a l'uníson que s'havien adonat que els sofriments dels nens pobres eren reals i que ho havien fet molt malament quan van passar del que els havia explicat la Laura el dia d’abans.

L’Alícia va aprofitar la commoció dels seus companys per fer-los veure la necessitat d'ajudar a aquests nens, ara que s'havien adonat que són persones com nosaltres,perquè ho havien sentit a la seva pròpia pell. L’Àngela els va explicar el projecte que tenien de fer un taller solidari per convertir l'ajuda de cada any en una acció continuada i no només com a fruit d'un moment de campanya. I Josep els va recordar que a quest malson segurament havia estat un regal de Déu per fer-los comprendre que havien d'implicar-se a la lluita contra la pobresa. Van quedar que es reunirien l'endemà en acabar les classes per asseure's a decidir com seria el taller solidari.

En Josep va començar la reunió lliurant a cadascun una frase de Jesús a l'evangeli, que creia que ajudava a comprendre el que havia passat. La frase era aquesta.

“Així doncs, feu amb els altres el mateix que voleu que els altres facin amb vosaltres”.Això és el que manen la llei de Moisés i els escrits dels profetes! (Mt 7,12)

I va recordar a tots els presents que, en haver-se sentit pobres durant un malson, havien desitjat ser ajudats, especialment quan es veien en aquesta situació, sabent que havien viscut la situació privilegiada que realment viuen. Els va dir que els que viuen a la vida de cada dia, els malsons que ells van tenir, estan esperant que nosaltres fem per ells el mateix que els que van tenir el malson van desitjar que fessin amb ells.

Aquesta lectura els va motivar encara més i van començar a perfilar com seria el taller solidari que eren a punt de crear.

Tots van coincidir que havien de saber més sobre la situació dels pobres del món, per això al taller havien de rebre formació. Algú va dir que havien de fer-ho de forma diferent a les classes, perquè amb set hores de classe al dia ja n’hi havia prou. Josep els va tranquil·litzar i els va dir que hi havia molts materials audiovisuals i en forma de dinàmiques, per aprendre d'una forma diferent i més entretinguda.

La noia que havia somiat amb els abusos va dir que ella encara estava commocionada pel que havia sofert al somni i que creia que, si altres companyes poguessin passar per la mateixa experiència, comprendrien de forma vivencial el que les nenes del carrer estaven passant. Els altres que havien tingut els malsons van dir que pensaven el mateix de les seves experiències. Llavors en Josep els va explicar que existeix una dinàmica, que es diu“rol playing”, que consisteix a imaginar-se una situació i ficar-se a la pell de la persona que la sofreix, per comprendre-la millor. I els va proposar que escrivissin el seu somni deforma detallada, incloent sobretot els sentiments i sofriments que els va produir. Amb aquests relats i una caracterització amb roba bruta, maquillatge i una mica de teatre, es podia intentar aconseguir que altres companys que no havien tingut el somni, somiessin desperts i arribessin a sentir alguna cosa semblat. Van proposar fer una convivència un dissabte al mateix col·legi i convidar els companys a viure aquestes experiències. Estaven convençuts que la convivència podia fer augmentar el grup i amb ell la influència del taller solidari al col·legi.

Van preparar a consciència la convivència i la dinàmica. Van escriure les seves experiències i van afegir alguns rols nous, com l'experiència de portar burka la dona, un leprós, un malalt de sida rebutjat pel seu entorn i diversos famèlics que havien de vestir-se amb dos draps i passar fred i gana durant l'activitat.

La convivència no va tenir gaire èxit de participació, només s’hi van sumar deu companys més dels diferents cursos de l'ESO, però els que hi van assistir es van prendre la dinàmica amb molta serietat. Hi van participar tots, inclosos els que havien sofert el malson, però canviant de rol i així van poder experimentar el que sentien els altres personatges.

La convivència va acabar amb una Eucaristia presidida per en Josep a la capella del col·legi. En ella es van llegir dues lectures que els van impressionar molt a tots, perquè estaven especialment receptius després de l'experiència forta del “rol playing”.

La primera lectura va ser :

Els que havien cregut estaven molt units i compartien els seus béns entre si; venien les seves propietats, tot el que tenien, i repartien els diners segons les necessitats de cadascun. Tots els dies es reunien al temple, i partien el pa a les cases i menjaven junts amb alegria i senzillesa de cor. Lloaven a Déu i eren estimats per tots, i cada dia afegia el Senyor a l'església els que anava cridant a la salvació. (Hch 2, 44-45)

I l'evangeli va ser la paràbola del judici final:

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria,acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles ala seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: “Veniu,beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm”.Llavors els justos li respondran: “Senyor, quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o assedegat, i et donàrem beure? Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?”

El rei els respondrà: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu”. Després dirà als de la seva esquerra: “Aparteu-vos de mi,maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i noem donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir;anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar”.Llavors ells li respondran: “Senyor, quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Ell els contestarà: “Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi”. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)

L'homilia va consistir a compartir el que havien sentit a la dinàmica. Alguns es van emocionar tant que fins i tot van plorar mentre explicaven el que havien sentit. Tots van escoltar als altres amb un silenci emotiu i a alguns se'ls van humitejar els ulls en escoltar als seus companys.

Finalment en Josep els va recordar que el taller solidari que volien crear havia de prendre com a model la primitiva comunitat cristiana, a la qual tots tenien un sol cor i una sola ànima i compartien el que tenien amb els més necessitats. Va fer que s’adonessin que els primers cristians compartien el que tenien per viure, no el que els sobrava, i els va convidar a ells a emprendre el taller amb aquest esperit generós i comunitari. Els va recordar també l'evangeli que havien llegit i com Jesús deia que el que fem amb cadascú dels que ens necessiten l'hi fem a ell en persona, perquè ell habita a cada pobre. I que,cada vegada que passem d'ells i del seu sofriment, estem passant de Jesús mateix. I els va dir que val la pena ajudar als altres, sabent que, en fer-ho. estem ajudant a Jesús mateix.

En acabar la convivència van decidir començar el taller solidari al més aviat possible. Pera això havien de demanar permís a la directora, perquè l'activitat fos oficialment reconeguda pel col·legi. Van decidir que serien ells mateixos els que parlarien amb ella,perquè veiés que no era només una qüestió del professor de religió, sinó una cosa que havia sortit d'ells i que estaven disposats a posar tota la seva determinació.

Així ho van fer l'endemà. Li van explicar que en Josep dirigiria el taller i que ja hi havia 20nois i noies, dels diferents cursos de l'ESO, disposats a començar l'experiència. La directora va acollir la proposta amb molta alegria, els va felicitar per la seva idea i va posar a la seva disposició les sales del col·legi que necessitessin. Els va dir que comptessin amb ella per donar a conèixer totes les seves iniciatives al claustre de professors i als altres alumnes i els va dir que el col·legi els ajudaria, dins de les seves possibilitats, a treure endavant tots els seus projectes.

El taller solidari va començar oficialment deu dies després de la convivència. En acabar les classes de la tarda, es deixava quart d'hora per al berenar i després es reunien a la sala gran de reunions del col·legi.

La primera reunió va ser molt interessant. Va ser una pluja d'idees de coses que podien fer, tant per conscienciar-se ells mateixos, com per conscienciar els altres companys. Van decidir que les activitats per recaptar fons les deixarien per més endavant; que el més urgent era aconseguir la major conscienciació al col·legi. Animats per l’oferiment incondicional de la directora del centre, van decidir crear al tauler d'anuncis de l'entrada del col·legi el que van decidir anomenar: “El racó de la veritat dels pobres”. En ell donarien a conèixer les diferents notícies que van apareixent a la web de Mans unides. Així ells es conscienciarien mentre preparaven el cartell i els companys que no participaven al taller podien anar coneixent coses que d'una altra manera mai arribarien a conèixer. Van decidir també que aquest mateix racó es podia penjar a la Web del col·legi, així, al racó de la web, podien incloure links que aportessin més informació que la que ells podien posar amb un cartell.

El segon dia en Josep es va adonar que, cada vegada que hi havia taller, la majoria dels nois, al quart d'hora entre les classes i el taller, anaven a una pastisseria propera al col·legi i es compraven tot tipus de galetes, pastissets i fins i tot llaminadures per berenar. No va dir res, però li va resultar una miqueta xocant que un taller solidari comencés després d'una compra indiscriminada d'articles que eren més un luxe i capritx, que una necessitat.

Al tercer dia, en Josep va començar el taller llegint una lectura de Sant Pau:

Recordeu-ho: el sembrador mesquí tindrà una collita mesquina, el sembrador generós la tindrà generosa. Que cadascú doni allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. Déu és prou poderós per a omplir-vos de gràcies de tota menai fer que tingueu sempre tot el que necessiteu amb prou abundància per a practicar tota mena d’obres bones. Tal com diu l'Escriptura: Ho ha repartit, ho ha donat als pobres; la seva bondat dura per sempre. El qui proveeix el sembrador de gra per a la sembra i dóna pa per a menjar,també us proveirà abundosament de llavor i farà créixer els fruits de la vostra bondat. Déu us enriquirà en tot perquè sigueu del tot generosos;així, en virtut de la nostra intervenció, molts li donaran gràcies. (2 Cor 9, 6-11)

En acabar de llegir-la, l’Àngela, veient la paperera plena dels embolcalls del berenar, es va adonar de la incongruència de la seva forma de berenar, mentre parlaven de nens que no tenien gairebé ni per menjar. I va proposar alguna cosa per començar a donar exemple. Va proposar que una part del berenar fora a una guardiola que s’anomenaria:“El berenar pendent”, a imitació dels cafès pendents que havien sortit no gaire temps abans per televisió. Alguns van arrufar el nas, perquè això significava privar-se del berenar expressament, encara que només fos un dia a la setmana.

L’Àngela es va explicar millor i va dir que cadascú havia de compartir només el que cregués que podia compartir. Els va proposar que fos voluntari i els va proposar que l'aportació podia ser, des de donar tots els diners que els pares els havien donat pel berenar, y quedar-se sense berenar, fins a comprar el mateix per a dos i compartir-ho, fincant a la guardiola del berenar pendent els diners de l'altre, o simplement comprar alguna cosa una mica més senzilla i barata i aportar la diferència. Després de les seves explicacions, amb el suport de l’Alícia i de la sevagermana Irene. Tots van decidir que valia la pena crear “la guardiola del berenar pendent”. En Sergi va dir que ell tenia a casa una caixa de fusta amb forma de guardiola i que la portaria a la següent reunió del taller. A partir d'aquest dia, en començ arcada reunió, cadascú anava ficant a la guardiola una part del cost del seu berenar i algunes vegades l'equivalent a tot el berenar. Al final de l'any van descobrir que a la guardiola hi havia a prop de sis-cents euros, que van ajuntar als diners de les altres activitats, per lliurar-ho a Mans Unides.

El taller solidari va ser sempre molt dinàmic, de seguida es van proposar participar al concurs de clip metratges de Mans Unides i es va crear una comissió que va anar reunint idees per realitzar els seus vídeos. No van guanyar el concurs, però van tenir la satisfacció de veure els seus clip metratges penjats a Youtube i com hi havia un bon nombre de persones que clicaven “m'agrada”.

A una de les reunions de formació, mentre parlaven de les causes de la gana i del que les Nacions Unides havien proposat als objectius del mil·lenni, va sorgir la idea que era necessari que tots els estaments de la societat s'impliquessin a la tasca d'acabar amb la misèria al món.

Algú va preguntar si l'ajuntament del poble aportava alguna cosa per a cooperació per al desenvolupament. Ningú no tenia ni idea del tema. En Josep es va comprometre a informar-se. A la següent reunió els va dir que no, que ajudava a Càritas amb alguns casos d'assistència a persones necessitades del poble, però no hi havia cap partida per al Tercer Món. En descobrir-ho van decidir fer alguna cosa sobre aquest tema. Van formar una comissió que s'encarregaria d'anar a parlar amb l'alcaldessa i demanar-li que l’ajuntament dediqués una partida a ajudar els pobres del Tercer Món i que ho fes per mitjà de Mans Unides, que era sempre de fiar.

Van anar a visitar l'alcaldessa, que els va rebre al seu despatx i els va escoltar amb atenció i interès. Els va dir que això no depenia d'ella, que era una decisió que s'havia deprendre a un ple de l'ajuntament. Els va dir que li agradava la idea i que l'acollia amb afecte i interès, però que havien de fer una petició oficial a l'ajuntament perquè el temaes tractés al següent ple, que era precisament el dels pressupostos de l'any següent. Els va dir que en aquests moments l'ajuntament no tenia gaires diners, per causa de la crisi i que, si volien tenir possibilitats de ser escoltats, havien de començar no demanant massa.

Els nois de la comissió van explicar als seus companys de taller el que els havia explicat l'alcaldessa i van escriure, amb l'ajuda d’en Josep, la carta de petició a l'ajuntament. Van decidir que era millor que l'ajuntament col·laborés al projecte que havia assumit l’arxiprestat de la zona i li van assignar la quantitat de quatre mil euros, tenint present el que els havia dit l'alcaldessa: que les arques de l'ajuntament estaven passant un mal moment, a causa de la crisi.

La seva alegria va ser gran quan dues setmanes després alguns van assistir al ple de l’ajuntament i van ser testimonis que s'aprovava una partida de quatre mil euros per ajudar al Tercer Món, que es realitzaria per mitjà de Mans Unides, a petició del Taller Solidari del col·legi del poble.

Un altre dia que estaven buscant possibles activitats per realitzar al col·legi, un dels nois va dir que seria molt interessant disposar d'una espècie de banc d'idees d’activitats solidàries. Ell sabia que pertot arreu es feien activitats solidàries per recaptar fons. Perquè no proposar a Mans Unides que creés a la web un apartat a on anessin apareixent i acumulant-se totes les idees que als diferents indrets s'anaven realitzant. Allí podrien exposar-se les idees, la forma de realitzar-les, les dificultats trobades i els èxits aconseguits. D'aquesta forma, qualsevol podia acudir a aquest apartat, a la recerca d’idees per realitzar, i compartir les que cadascú havia realitzat, perquè les pogués sin realitzar a altres pobles. Van decidir escriure a Mans Unides per proposar-los la seva idea. Ho van anomenar “El museu de la solidaritat”, perquè algú va dir a la reunió que cada activitat nova que s'inventava era com una obra d'art de la solidaritat, que mereixia ser coneguda i imitada pels altres.

Així, fent formació i activitats de conscienciació i per recaptar fons, el taller solidari es va consolidar i va arribar a ser un referent de la solidaritat, no nomé sal col·legi, on principalment actuaven, sinó a tot el poble. Al poc temps, a la parròquia, un grup d'adults van formar l'equip de missions i Mans Unides,encoratjats per l'exemple dels nois i van col·laborar sempre amb el taller solidaria totes les activitats en que la col·laboració era possible.