Recurs Educatiu Infantil / Educació en Valors

Conte sobre estimar-se a un mateix: "L'anegueta diferent"

Objectius d'aquest recurs didàctic infantil: 
"L'anegueta diferent" és un conte pels petits de l'escola, els nens i nenes de l'etapa d'Infantil, que els hi ensenya que ser diferents no és dolent i que un ha d'agradar-se com és i que ningú és millor ni pitjor que l'altre

Aprendre a estimar-se un mateix tal i com s'és és una oportunitat que dona aquest conte pels nens i nenes d'Infantil.

L’anegueta diferent
Temps era temps hi havia una bassa enmig del camp. Una bassa que estava plena de granotes i insectes i amb molts
joncs entre els quals els ocells feien els seus nius i les granotes s'amagaven quan algú s'acostava.
Però el més important d'aquella bassa és que servia
de punt de descans a un munt d'ocells que anaven
de viatge d'un costat a un altre.
Un dia, hi van arribar un munt d'ànecs a descansar.
Van decidir quedar-s’hi uns dies més, perquè les
ànegues pondrien els seus ous. Van fer nius entre
els joncs, la qual cosa va fer que les granotes pro-
testessin perquè, deien, ocupaven tota la seva bassa.
Una de les ànegues va trobar un niu mig fet i, quan
el va arreglar, va descobrir que hi havia un ou. Però
no li va importar, així que va pondre els seus i els va
covar tots.
Quan van néixer els aneguets, van anar sortint tots
blancs. El més tocatardà va ser l'ou que havia trobat.
Quan per fi va sortir, no era una anegueta blanca
com els altres, sinó de color terrós i plena de taques
marrons.
Les granotes van ser les primeres a dir-ho:
Però quina filla més lletja té senyora, sembla una perdiu.
O pitjor encara, deia una altra, un gripau!
Crooaa, cra cra cra cra! - reien totes.
I l’ànega li deia a l’Elma, que així es deia l’anegueta,
No els facis cas filla, tu no ets lletja, ni de bon tros.
Quan van sortir tots a nedar, també altres ànecs ho deien:
Tres blancs i una tacada, però que lletja és! És clar, la senyora
Cuacuo ve de lluny i ves a saber què ha menjat perquè aquesta
nena li hagi sortit tan lletja. Si ho hem dit sempre, encara que es
visitin països estranys, no hi ha res com menjar allò de sempre, el
nostre és el millor!
I en sentir aquests comentaris, l’anegueta es posava molt
trista, però la seva mare li deia:
No et preocupis filla. Tu ets diferent de nosaltres, però això no signi-
fica que siguis lletja. A més a més, els teus germans i jo t'estimem
com ets.
I els seus germans també li deien:
Almenys tu ets diferent. Que nosaltres som tots blancs i això és
d'allò més avorrit.
L’anegueta podria haver-se posat a plorar i haver
volgut anar-se’n de casa, i totes aquestes coses
tristes que els passen als aneguets en altres contes, però
Elma tenia el suport de la seva família, i estava
contenta de ser com era, així que anava ben
orgullosa per la bassa passejant el seu color terrós
i les seves taques marrons.
Un dia que a la bassa hi havia gran animació i un munt d'aneguets feien les seves pràctiques de natació, de sobte
algú va començar a cridar
Humans, humans, tothom a amagar-se
I tots els aneguets van córrer a amagar-se entre els joncs, i s'havien de tapar amb molts joncs ja que, com eren
blancs, ressaltaven molt i cridaven l'atenció dels humans. I va succeir que l’Elma estava jugant amb uns aneguets
en un racó de la bassa i van córrer a amagar-se. Però es van posar molt nerviosos i no van saber buscar bé un
amagatall i allí estaven, gairebé al descobert i amb un caçador ja donant voltes prop de la bassa.
Llavors Elma els va dir:
stireu-vos sobre els joncs, que jo us tiraré
herbes i joncs al damunt per tapar-vos.
I tu Elma, Com t'amagaràs?
No us preocupeu, que jo no sóc blanca i crido
poc l'atenció.
Així que els aneguets van estirar-se i Elma
els va amagar, i quan va acabar, es va
apartar una mica i es va posar entre
els joncs i es va quedar ajupida i quieta.
I va passar un caçador per allí mirant molt
fixament on era l'Elma, però no la va
veure. Així que es va avorrir i va marxar.
I els aneguets van anar a contar a les seves mares que Elma havia estat molt valenta i generosa i que gràcies al seu color, el caçador no l'havia vist.
des d'aquell dia, l’Elma i el seu color es van
fer molt famosos. I amb els seus amics i
amigues jugava a quedar-se quieta i, quan
passaven al seu costat les granotes, cridava:
CUA, CUA, CUA!
I les granotes es capbussaven molt esglaia-
des fins que la reconeixien, i tots els ane-
guets reien.
Fins i tot alguns dels seus companys
es van voler semblar a ella i es
pintaven el cos amb fang. I
encara que no van faltar els qui deien
que estaven ridículs, ja havien après de
l’Elma i la seva mare, que
l'important per ser feliç és estar
contents amb nosaltres mateixos.