Recurs Educatiu Primària / Relacions Nord-Sud

Fitxa de lectura de Súper Pepo sobre les Relacions Nord-Sud

Objectius d'aquest recurs didàctic infantil: 
Amb aquesta activitat es preten fer reflexionar als alumnes de primària sobre la importància de cooperar a l’hora de buscar solucions als problemes. Ser conscients de les conseqüències que els nostres actes tenen sobre el nostre entorn i la natura. I aprendre el que significa ser responsables.

La fitxa de lectura de "Súper Pepo i el cas de l'Embrutidor Misteriós" es basa en el Valor de la Responsabilitat. I què és? És la resposta o explicació que donem dels nostres actes realitzats en llibertat.Pel fet de ser racional i lliure, la persona respondrà dels seus actes i de les seves conseqüències, tant dels realitzats en el passat com dels projectats per al futur.

La responsabilitat significa també poder respondre dels nostres actes davant nosaltres mateixos, la nostra consciència i davant la societat. Ens sentim responsables també del que hem de fer o hauríem d'haver fet. El silenci i la passivitat davant el món que vivim constitueix una enorme responsabilitat.
Ens demana compromisos (respostes) amb les persones i les coses, ja que res en el nostre àmbit és aliè a la nostra acció, ja siguin els comportaments cívics, comportaments personals, o les relacions agressives amb el medi ambient.

Per poder fer aquesta activitat es necessita el conte “Súper Pepo i el cas de l’Embrutidor Misteriós” així com el pòster del Conte “Súper Pepo i el cas de l’Embrutidor Misteriós”. Troba'ls adjuntats a sota.

FITXA DE LECTURA: SÚPER PEPO I L’EMBRUTIDOR MISTERIÓS

Amb aquesta activitat pretenem

Reflexionar sobre la importància de cooperar a l’hora de buscar solucions als problemes. Ser conscients de les conseqüències que els nostres actes tenen sobre el nostre entorn i la natura. Aprendre el que significa ser responsables.

Ens basem en…

El Valor de la Responsabilitat: Què és? És la resposta o explicació que donem dels nostres actes realitzats en llibertat.

Pel fet de ser racional i lliure, la persona respondrà dels seus actes i de les seves conseqüències, tant dels realitzats en el passat com dels projectats per al futur.

La responsabilitat significa també poder respondre dels nostres actes davantnosaltres mateixos, la nostra consciència i davant la societat. Ens sentim responsables també del que hem de fer o hauríem d'haver fet. El silenci i la passivitat davant el món que vivim constitueix una enorme responsabilitat.

Ens demana compromisos (respostes) amb les persones i les coses, ja que res en el nostre àmbit és aliè a la nostra acció, ja siguin els comportaments cívics, comportaments personals, o les relacions agressives amb el medi ambient.

Durarà

L’activitat està pensada per realitzar-se en una sessió.

Necessitarem

Conte “Súper Pepo i el cas de l’Embrutidor Misteriós”. Pòster del Conte “Súper Pepo i el cas de l’Embrutidor Misteriós”. Enllaç en la Web

Cicles 2/31ª fase: estudiem el pòster

Col·loqueu el pòster del conte en un lloc visible de l’aula.  Dividiu els i les alumnes en grups.  Expliqueu el desenvolupament de l’activitat: Heu de mirar-vos amb atenció les il·lustracions del pòster, de dalt a baix. Pepo s’enfronta amb un dels supermalvats, les dades del qual podeu veure en la fitxa:  Penseu quins serien els punts essencials de l’argument de la història.

Resumiu en una frase quin seria l’ensenyament que ens transmet.

Poseu en comú el que s’ha treballat en cada un dels grups. L’educador/a apuntarà a la pissarra les frases resum.  2ª fase: lectura del conte

Llegiu el conte en veu alta per a tot el grup.  Compareu i comenteu l’argument original amb els que va aportar cada grup en la fase anterior.

Després de llegir el conte, cada un dels grups torna pensar quin ensenyament extraurien de la història.

3ª fase: reflexionem

Després d’escoltar les noves aportacions dels grups, reflexionar sobre el contingut del conte, a partir de preguntes como ara:

Creieu que Súper Pepo hagués aconseguit resoldre ell sol el cas? Per què?

Recalqueu que cada vegada que llencem un paper a terra, arrenquem les fulles d’un arbre, malbaratem l'aigua, etc. estem col·laborant amb Petrolex.

Alguna vegada ens hem comportat com a còmplices de Petrolex? Quan?

És bo cooperar amb altres per solucionar els problemes. Ho has fet tu alguna vegada?

Col·laborant amb els altres podem arribar a fer millor les coses?

 

El bosc del Nord

El bosc del Nord era el més conegut de tot el comtat, perquè teniaels arbres més alts, les prades més verdes i les flors més boniques.

Tot això era possible gràcies a un conjunt de núvols que esdedicaven cada dia a recorre’l i a descarregar-hi aigua. Estavenmolt ben organitzats: el Consell de Núvols s'encarregava dedistribuir-los per tot el territori. Així aconseguien grans resultats.Però el més important era que, gràcies a la seva feina, el boscestava aturant un gran perill: el desert Marró.

El desert estava situat en una dels vores del bosc del Nord. Com ungran monstre famolenc, esperava impacient per empassar-se ambles seves sorres tot allò verd que trobés al seu pas. El Consell deNúvols deia que l'única cosa que l’aturaria seria mantenir el boscmolt humit, i que l'aigua era la seva més gran enemiga.

Nuba era un dels núvols encarregats de regar el bosc. L’encantavala seva feina, perquè podia volar al costat dels ocells i recorre’lsencer. Se’n coneixia tots els racons.

No obstant això, mai s'havia acostat fins al desert Marró. Deien queera molt perillós, que la temperatura era tan alta que si un núvolcreuava el seu espai desapareixia immediatament.

Un dia va pensar: “Serà veritat que els núvols s'assequen quantravessen el desert? Vaig a veure-ho.” I sabent que anava a fer unacosa que no estava bé, va viatjar fins allà.

Quan va arribar al final del bosc es va trobar amb un paisatgetotalment diferent. Ni rastre d'arbres, ni d'arbustos, ni de flors…només sorra!

Va avançar un poc més i va notar com la temperatura pujava senseparar. Nuba suava i suava. “Serà veritat que és molt perillós? Aguantaré aquesta calor?” Però vadecidir que si havia arribat fins allà, havia de continuar. De sobte unaveu va cridar la seva atenció:

− Eh, hola, hola!

Nuba va mirar a terra, però no va veure ningú. − Hola! Som aquí! Aquí baix!

Nuba va tornar a mirar, aquesta vegada amb més atenció. Llavors les vaveure: eren dues petites plantes de color verd amb tot just tres fullescadascuna. Nuba, amb molt de compte, va acostar-s’hi.

−És molt estrany veure un núvol per aquests paratges. Què et porta peraquí? -li va dir Sol, la més alta.

−Només volia conèixer el desert Marró i comprovar si és veritat tot el quen’expliquen.

−I què diuen? -li va preguntar la seva germana petita, Daria.

− Doncs que és un lloc tan calorós que ningú pot viure-hi. Tot s'asseca.

−Ha, ha, ha -van riure-. Nosaltres vivim aquí i no ens hem assecat! Peròtens raó, per estar en el desert hem hagut d'adaptar-nos. Aquí noaconseguiria viure qualsevol planta.

Nuba va descobrir, llavors, que les plantes del desert eren especials. Ningúcreuria que poguessin sobreviure tants dies al sol sense rebre ni una micad'aigua!

−Nosaltres emmagatzemem molt curosament les gotes de pluja. Mira lesnostres arrels: no són profundes com les d'altres plantes, sinó que estanmolt a prop de la superfície del sòl per aprofitar millor la humitat i podermantenir-nos vives -va dir la primeta.

−Estem preparades per seguir creixent i no assecar-nos. Duranttota la nostra vida hem pensat solucions per aprofitar cada gota.Però fa molt de temps que cap núvol no passa per aquí, i jagairebé no ens queda aigua emmagatzemada. Només necessitemun poc de l'aigua que tens –va afegir la petita Daria.

−Però jo no puc donar-vos la meva aigua, he de complir amb lameva feina. Cada dia he de descarregar les meves gotes de plujasobre el bosc del Nord per contribuir a frenar el desert Marró. Nopuc guardar res per a vosaltres -va dir Nuba.

−Per favor, només unes quantes gotes! -va dir Daria-. Enspermetrien tirar endavant. A més, per detenir el desert, el millorés aconseguir que creixin més plantes en el seu interior. Aixídeixarà de ser undesert! A Nuba aquestaresposta li va cridarl'atenció.

− Ara mateix no emqueda cap gota, peròveuré què hi puc fer.Tornaré demà! -va dir. De camí a casa vapensar en el quehavia descobert.Encara no sabia bécom, però sentia quehavia d'ajudar Sol iDaria. L'endemà va guardaruna part de les sevesgotes, i a la tarda vatornar a visitar-les iva descarregar plujasobre elles.

Gràcies, Nuba! –vandir les dues plantes,agraïdes. Ja norecordàvem la frescor de l'aigua. Feia tant de temps que no lasentíem! Nuba va continuar fent el mateix durant tota la setmana. Erasorprenent veure com creixien les seves amigues en tan poc temps, iaixò que tot just rebien unes gotes cada dia! Un matí, quina sorpresavan tenir les dues germanes quan es van llevar! Havien nascut moltespetites plantes al seu voltant! Però les coses es van complicar. Brufat, el més rondinaire dels seuscompanys de feina, va adonar-se del que estava fent.

−He descobert que ens estàs enganyant: et guardes gotes per a tu! -liva cridar durant el Consell de Núvols. Tots van mirar Nuba sorpresos.

−És veritat, aquests dies he guardat algunes gotes, però no són per ami, són per a dues plantes amigues meves que necessiten la nostraajuda -va contestar.

−Aquí, en el bosc del Nord, no hi ha cap planta que necessiti aigua,totes en tenen prou, perquè nosaltres fem molt bé la nostra feina -vadir Brufat.

−És que no són al nostre bosc.

−El que faltava! A sobre regant plantes d'altres boscos! Quinavergonya!

−No són en cap bosc, viuen en el desert Marró.

− En el desert Marró! -tots es van mirar espantats i van començar adir-li: “Com se't va acudir anar allà!, ets un irresponsable!, has utilitzatsense permís l'aigua del nostre bosc!” Llavors, Nuba els va explicar totel que havia descobert i la situació en què es trobaven aquestesplantes, i els va demanar la seva ajuda.

−Però aquest no és el nostre problema -va dir Brufat-. Nosaltres hemd'ocupar-nos de les nostres plantes, no de les del desert Marró.

−A més, el desert no és lloc per a les plantes. No desaprofitarem lanostra aigua perquè dues plantetes capritxoses s'hagin entestat a viureallà! –va afegir un altre.

−Us equivoqueu -va dir Nuba-. Elles saben, millor que nosaltres, comaprofitar la poca aigua que tenen. Només necessiten que els ajudem aomplir els seus dipòsits. Ja no passen núvols per allà. I a més, sí que ésproblema nostre!, perquè el desert Marró no para d’avançar, i en pocsanys el nostre bosc haurà desaparegut, i si no fem alguna cosa totsnosaltres desapareixerem també.

En aquest moment, un dels arbres més vells va intervenir des de baix: -Nuba té raó. Quan jo era petit, el desert Marró era una cosa moltllunyana; tothom en parlava, però pocs arbres l’havien vist. Ara,tanmateix, puc sentir l’escalfor de la seva sorra en les meves arrels.

−Llavors, qui s'uneix a mi? Qui vol ajudar a aturar el desert i salvar elnostre bosc? -va dir Nuba. Al principi només uns quants núvols ho van fer, però molt aviat se'lsvan unir molts més: uns perquè, de debò, creien que havien d'ajudarSol i Daria, i altres pel seu propi interès, pensant en el seu futur i en eldel bosc. El millor va ser quan el Consell de Núvols va organitzar noustorns que incloïen la zona del desert Marró i mai més van deixar deregar les seves plantes. Cada vegada eren més, i més altes, i més verdes!En el bosc del Nord sabien que era molt difícil detenir l'avenç deldesert, però tenien clar que tots els núvols havien de col·laborar,perquè, com deia Nuba: “La tempesta més gran comença sempre peruna gota, però una gota sola no pot aconseguir frenar un desert.Cubi és un dau. Bé, per ser exactes, és un petit dau amb puntetsnegres dels que s'utilitzen per als jocs de taula. Treballa a la salade passatemps infantils d'un centre cultural, i és un dels dausblaus del joc de parxís.

Cada matí, li agrada fer una passejada, sempre la mateixa, pelcamí de rajoles blanques que travessa el seu poble. A la localitat hi viuen daus de tots els colors. Fins i tot, en el barrialt, se situen els daus de pòquer, que són més grans i una micaenvanits, perquè presumeixen que el seu és un joc d'adults. Als daus els agrada fer sempre les mateixes coses i, a més, a lesmateixes hores. Resulten bastant quadriculats. Cubi s'aixecasempre el primer i va a passejar quan no hi ha ningú. Però unmatí les coses van ser diferents.Duia una estona caminant, i en arribar a la casella trenta-cinc esva trobar amb una enorme fitxa de dòmino que estava ajaçadaenmig de la calçada. Vet aquí que no podia passar! La moltdescarada ocupava el camí de banda a banda, obstaculitzant elpas de tots els vianants. Si volia passar, havia de sortir del seucamí. Una cosa impensable per a un dau com ell! −EEHEMMM… perdoni, li importaria apartar-se una mica perquèpugui passar? La fitxa era el sis doble. Amb gest de mal humor, va obrir els ullsd'una de les seves dues cares mentre l'altra seguia adormida. −No m'agrada que em despertin tan d’hora, dauet! Algunestreballem en jocs d’adults fins a molt tard.

−Sí, sí, ho entenc; però vostè està estirada enmig del meu camí.No sé si ho sap. −I? -va dir, obrint els seus altres ulls.−… que m'agradaria passar.−Mira, petit, aquest lloc és estupend per descansar, i no em vullmoure. Estic molt a gust, així és que busca't un altre camí! -i vaseguir dormint. Cubi va quedar desconcertat. Desviar-se del seu camí? Però… perquè? Com podia fer això? Els camins es tracen per seguir-los, i ellmai s'havia apartat del seu itinerari. És veritat que sovint elsmenyspreaven perquè treballaven en jocs infantils, però realmentmai no s'havia trobat amb una fitxa tan mal educada! Va estaruna estona plantat allí i, com que no sabia què fer, va tornarcapcot a casa seva. A mig matí, va sentir una gran remor a la plaça del poble. S’hi vaacostar i va veure un grup de daus reunits i bastant empipats.Fins i tot els grocs estaven vermells d'ira! Tots parlaven de la ques'havia organitzat al camí. Va resultar que, al llarg del matí, unmunt de daus havien sortit, també, a fer el seu passeig matinal, itots s’havien trobat el camí tallat per la maleïda fitxa de dòmino.Al final, l'havien despertat tantes vegades, que la fitxa va fer unesbufec tan gros amb les seves dues cares que va enviar rodolantfins al poble el pobre Verdet, un dels daus verds, i el va convertiren una bala! −Què faré, ara! No tornaré a jugar al parxís! -es lamentavaVerdet-. Ara hauré d'aprendre les regles d'un joc nou! Els seus companys se’l miraven amb pena: per a algú tanquadriculat com ells, això era una cosa terrible! Els daus no sabien què fer, i això els posava encara més furiosos.Mai s'havien enfrontat a un problema així. Aquella fitxa dedòmino no estava complint les regles, i els daus no sabien comrespondre davant aquesta situació.

De sobte, tots ells van començar a donar la seva opinió:−Es mereix una lliçó! Però, què podem fer si som molt méspetits que ella?

−Jo sóc molt forçut -va dir el dau vermell fet un gallet-. Si unparell de daus forts us uniu a mi, podem anar a donar-li unaempenta a aquesta fitxa tan caparruda. −Res d'això -va contradir-lo de seguida un dau groc-. Per laforça només aconseguirem empitjorar la situació. Aquesta fitxaés molt gran i té un munt d'ulls que ho vigilen tot. Seriaimpossible acostar-nos-hi sense que se n’adonés. Hem dedemanar-li que sisplau s'aparti i ens deixi passar. −Aquesta fitxa és una dominant, mai no la podràs convèncer -deia un altre-. És la que té més números, i sempre comença eljoc. −Vés, ximpleries! -va replicar el dau marró -. Les coses han de serclares i cal anar a totes. Proposo que la banda municipal toquimúsica al seu costat fins que s'avorreixi i marxi.

−Abans que ho aconseguiu, us haurà fet fora d’un esbufec.El murmuri va anar creixent i creixent. No es posaven d'acord enres. Per sort va començar a ploure, raó per la qual els daus vantornar corrent a les seves cases i la discussió es va acabar. Cubies va refugiar de la pluja sota un arbre. Estava empipat i no voliatornar a casa. Distret, es va posar a observar com les gotesd'aigua anaven caient i creant un toll cada vegada més gran. Eltoll creixia i creixia, fins que va enderrocar un petit mur de fang iun corrent d'aigua es va desbordar amb rapidesa plaça avall.Llavors ho va veure tot clar!

−És clar! Com no me n'havia adonat abans? -va dir Cubi-. Lesgotes són també petites, com nosaltres, però totes juntes tenenuna força enorme!

Quan va afluixar el xàfec, va anar ràpidament a la plaça, vaconvocar tots els daus i els va explicar la idea que havia tingut. Una estona després, Cubi avançava pel camí amb pas deciditjuntament amb uns quants daus. En arribar als peus de la fitxa, liva demanar que s'apartés.

−I si m‘hi nego? -va riure de nou-. Per què no feu una volta i emdeixeu descansar en pau? O he de tenir por d'uns marrecs comvosaltres?

-De nosaltres sols, no. Però resulta que som molts més, saps? Cubi va tossir, fent una cara molt seriosa. A l'instant va girar lavista cap als seus companys i els va convidar que aportessin lesseves raons per convèncer aquella fitxa coberta d'ullsbellugadissos que els deixés el pas lliure. Amb un somriured’orella a orella a la seva boca, el primer a parlar va ser un daugroc. No havia acabat que ja demanava la paraula el dau blau. Elsvan seguir els daus taronja i violeta. D'un en un, tots anavenexposant les dificultats que els ocasionava amb el seu gran cosestirat enmig del camí. La fitxa de dòmino es regirava nerviosa, ila seva cara envermellia per moments davant les raons queescoltava.

−Per molt que insistiu no em mouré d'aquí –va dir emmurriada.Cubi mai no havia vist una fitxa tan caparruda. Així és que vadecidir engegar el pla B i va fer un xiulet. En aquest moment vanaparèixer en el camí molts més daus de tots els colors. En arribar davant la fitxa, cadascun posava en pràctica les seveshabilitats personals: mentre els més hàbils col·locaven una catifaper treure la fitxa del camí amb més facilitat, els vells usaven laseva saviesa per convèncer-la de com d’injusta era la seva acció,de com és d'important respectar els altres i del dret que tots itotes tenim de caminar per qualsevol camí. Fins i tot alguns lirecitaven les regles del parxís, insistint-li que les fitxes no podenobstruir el camí sense raó. I tot això amb la música de fons de labanda municipal. Imagineu la que es va armar! Arribat aquell punt, la fitxa de dòmino va veure que no podiacontrolar la situació i va optar sàviament per sortir corrents ibuscar un altre lloc més tranquil per fer la migdiada. Els daus saltaven d'alegria. Quina passada! Millor que treure elnúmero directe per dur a casa l'última fitxa! Per fi, van podercontinuar el seu camí, però de sobte es van trobar Verdet, araconvertit en bala, esperant-los a l'altre costat. Però, com haviaaconseguit arribar fins allí?

Molt senzill -va dir Verdet-: aprofitant el meu nou cos, he donatla voltat a la monstruosa fitxa. He guanyat temps i tranquil·litat,perquè no m'hi he hagut d'enfrontar.Súper Pepo i el cas de l’Embrutidor Misteriós“Avui és un dia important, futures i futurs Superherois. Teniu aldavant una feina dura. És el vostre últim curs a l'Acadèmia deJotam, i després de graduar-vos haureu d'aplicar els vostresconeixements en el món real. De vegades cometreu errors, però no oblideu que els autènticsSuperherois no són els que mai no s'equivoquen, sinó els que quans'equivoquen saben reconèixer-ho i busquen una solució”. Quan la directora de l'Acadèmia va acabar el seu discurs, les camesem van començar a tremolar. Em vaig posar tan nerviós que vaigcreure que no tindria forces per aixecar-me de la cadira! L'últimcurs en l'Acadèmia de Superherois! Quina responsabilitat! M’amoïnava no adonar-me de qui podia necessitar ajuda o no sabercom ajudar. Tanmateix, el que vaig aprendre aquell any em va servirper no tornar a sentir-me espantat, i ho he aplicat sempre en totesles meves missions: un autèntic Superheroi mai actua en solitari.Us explicaré el que em va passar fa unes setmanes. A mim'encanten els llibres de detectius, com recopilen totes les pistes ipensen i pensen fins que esbrinen què ha succeït i qui ho ha fet. Éstan emocionant! Per a mi, el seu treball és semblant al nostre, aldels autèntics Superherois, sempre pendents del que passa,analitzant el que veiem... i actuant quan ho hem entès tot. Sense esperar-ho, els meus amics i jo vam haver d'investigar un cas.Resoldre'l ens va costar molt, però ho vam aconseguir perquèformem un bon equip! Fa unes quantes setmanes, mentre estava assegut en un banc delparc llegint l'última aventura del detectiu Serlo Gómez, vaig sentirque una dona deia: -Aquest parc cada vegada està més brut! Qui seran elsresponsables? Quina vergonya! En escoltar aquestes paraules el meu cervell de detectiu es vaactivar. Havia d’esbrinar més coses sobre aquell cas que teniadavant dels ulls! Vaig tancar el llibre, vaig treure el meu Quadern dePistes i vaig començar la investigació.De seguida vaig adonar-me que les coses eren pitjor del que haviaimaginat. El primer que vaig descobrir va ser que a tot el parc hihavia un munt de papers i plàstics escampats per terra i moltespapereres buides envoltades d'escombraries.

−Haurà estat un equip entrenant al “bàsquet-brut”?

Un tros de palmera de xocolata va cridar la meva atenció: −Vet aquí. Els culpables, a més de bruts, malbaraten aliments. Fapoca estona que han marxat, perquè encara no hi ha formigues, iaixò que són molt ràpides detectant menjar.Vaig mirar al voltant però no vaig veure ningú, i llavors vaig decidiranar cap a la zona del rierol. Pel camí vaig veure muntsd'excrements de gos. Quan vaig arribar em vaig trobar amb el desastre… en el fonss'acumulaven deixalles de tot tipus, sobretot llaunes! I un dels indicis més terribles: piles gastades! Vaig repassar lesmeves anotacions molt preocupat:

−Papers i plàstics per terra; excrements de gos; menjardesaprofitat; aigua contaminada. Això és el treball d'un autènticprofessional! Necessito els meus apunts de l'Acadèmia! Vaig anar a casa i vaig agafar el meu Quadern. Vaig passar lespàgines de pressa i allà estava! El Tema 3: Els Supermalvats. Elsprincipals enemics d'un autèntic Superheroi! La profe ens havialliurat, a més, les fitxes de cadascun d’ells, amb tota la informaciósobre els seus objectius i la seva manera d'actuar. Ho vaig estudiara fons. L'endemà vaig arribar al col·le el primer; havia d’explicar-hotot als meus amics i amigues, em calia la seva ajuda!

En el grup tenim una contrasenya secreta per convocar reunionsd'urgència. Si la sentim o la veiem sabem que es tracta d'unassumpte de la màxima importància. Durant la primera classe vaigpassar a tots i totes un full: Reunió al pati. Codi Delta 5.−Què passa, Pepo? -va preguntar l’Emma- Per què has activat el Delta 5?

−És molt greu? Estem preocupats -va dir la Irene.

-Sí, explica’ns-ho ja! Estem molt intrigats -va dir l’Ignasi.

−Un dels Supermalvats n’està fent de les seves. Ha omplert elnostre parcd'escombraries iha contaminat elrierol. Hemd'identificar-lo iaturar-lo -vaig dir.

−Un delssuperquè? -va dirl’Emma. Els vaig explicartot allò que haviaesbrinat i els vaigparlar delsSupermalvats.

−Però n’hi ha més. Els Supermalvats mai no actuen sols, necessitenl'ajuda d’altres per dur a terme les seves accions -vaig dir.Ho havíem trobat, però nosabíem què havíem de fer perdetenir-lo i recuperar elnostre parc!

−La meva profe de l'Acadèmiade Superherois ens ajudarà -vaig dir.

Aquella tarda, mentre li hoexplicava tot, ella em vaescoltar molt seriosa. Enacabar em vaig quedarmirant-la. -Molt bé, Pepo. Heu identificatcorrectament el Supermalvatamb qui ens enfrontem. I quèpenses fer, ara?

-Com? Però, profe… això és elque havia vingut a preguntar-te!

-Ah, no, Pepo! Ja estàs enl'últim any d'Acadèmia. Apartir d'ara has d'enfrontar-teals problemes per tu mateix, posant en pràctica tot el que has aprèsaquests anys.

-Ja ho sé, profe, però de vegades no és gens fàcil. Tornava a casa abstret mentre em menjava una mandarina. Teniaun munt de peles a la mà i no veia cap paperera, així que les vaigllençar al forat d'un arbre.

−Escolta, nen! -em va cridar una senyora molt empipada-: les pelesde mandarina no es llencen a terra!

Em vaig girar i vaig voler dir-li que no veia papereres, i que aquí nomolestaven i que eren biodegradables, i que… Vaig sentir moltavergonya: no tenia excuses. Quin desastre de Superheroi que sóc!L'endemà, al principi de la classe, va ser l’Ignasi qui ens va enviar uncodi Delta 5. Semblava molt preocupat. Quan vam sortir al pati, ensho va explicar: −Ahir vaig estar pensant en Petrolex, i sobretot en els seuscòmplices. Llavors vaig recordar que, moltes vegades, el meu cosí i jollencem llaunes al rierol del parc i juguem a enfonsar-les amb pedres-va dir.

−I jo volia explicar-vos que no sempre recullo les caques de la mevagossa Noa quan la trec a passejar -va dir l’Emma. Jo també vaig explicar allò de les mandarines. Quina colla!, vaigpensar. I en aquest moment vaig trobar la resposta que buscàvem.

−Vet aquí! –vaig dir-. Comportaments com els nostres són els quehan ajudat que el parc estigui així. Nosaltres som els còmplices dePetrolex!, gràcies a nosaltres ha aconseguit els seus objectius!

−Llavors, què fem? -va preguntar l’Ignasi.

−Tothom ha de conèixer Petrolex, com és de perillós i de quinamanera el fem més fort. Sense la nostra ajuda mai no aconseguirà elque es proposa -va dir la Irene.

Vam recórrer totes les classes del col·le explicant a tots i totes el quehavíem descobert i la situació en què estava el nostre parc i, totsjunts, vam iniciar una campanya d'informació al barri. Ens vam dividir per grups i vam “folrar” el parc amb la imatge dePetrolex, vam explicar a tothom que vam trobar qui era i com, sensesaber-ho, moltes vegades estàvem col·laborant amb ell. A més, vam animar tothom a unir-se, el dissabte següent, a la nostraOperació N per netejar el parc i recuperar els seus espais. Vanparticipar-hi moltes persones i vam aconseguir millorar les coses,encara que també vam descobrir que Petrolex no és un enemic fàcilde vèncer i que necessitàvem més temps per aconseguir reparar totel dany que havia causat en el nostre parc. Bé, gràcies a la nostraajuda, no podem oblidar-ho!

Aquest any he acabat els meus estudis en l'Acadèmia de Superherois de Jotam, i he après a reconèixer quins són els adversaris d'unautèntic Superheroi i com els ajudem a aconseguir els seus objectius.Però, i això és el més important, he descobert que un autènticSuperheroi mai no actua sol. Ningú pot assolir grans èxits sense lacol·laboració dels altres.

Si has d'enfrontar-te a una missió molt difícil, alia't amb els quecerquen el mateix que tu. A més, descobriràs que són més dels quecreies! El món real està ple d'autèntics Superherois amb poders percanviar-lo ajudant els altres! Uneix-te a nosaltres, futur Superheroi ifutura Superheroïna!

 

Academia de Superheroes de Jotam

Objectiu: Que consumin sense mesura tota l energía i els recursos del planeta.

Com Ho Fa: Convencent-nos que podem utilitzar sense limits tot que la Terra ens ofereix.

Com reconeixer quan actua:

Per on passa, trobarem que ha exhaurit els recursos naturals i tot esta brut i contaminat.

El Fem Mes Fort Quan:

Deixem l aixeta oberta, malbaratant aigua sense necessitat.

Llencem escombraries en el camp sense pensar en les consequencies.

Deixem encesos els llums i els aparells electrics que no estem utilitzant.

Demanem que ens comprin alguna cosa i la llencem sense a penes fer-la servir…