Presentació del llibre "50 Històries de Solidaritat"

LA BIBLIOTECA MARCEL.LÍ DOMINGO ACULL LA PRESENTACIÓ DEL  DEL LLIBRE 5O HISTORIAS DE SOLIDARIDAD

El passat dia 3 de febrer a la sala polivalent de la Biblioteca Marcel.lí Domingo de Tortosa tingué lloc la presentació del llibre 50 historias de solidaridad.

El periodista i historiador Josep Bayerri va ser l’encarregat de glossar aquesta obra alhora que impartí una conferència sobre la trajectòria de Mans Unides i el context en què van néixer les ONG així com l’importantíssim paper que assumeixen en la societat de la globalització. Aprofitem per agrair la disponibilitat de la Biblioteca municipal envers Mans Unides

Presentació del llibre “50 historias de solidaridad. Manos Unidas”

Conferència pronunciada per Josep Bayerri Raga

a la Biblioteca “Marcel·lí Domingo” de Tortosa el dia 3 de febrer de 2011

 

Bona tarda,

 Per començar vull agrair Maria Balart, presidenta de Mans Unides a Tortosa, la deferència per convidar-me a donar aquesta xerrada. Per als que tenim la sensació d’haver estat arraconats a la penombra de la jubilació, el poder intervenir a conferencies pietoses com aquesta suposen un estímul a la nostra l’autoestima tants castigada per la lògica de l’oblit. Gràcies.

 “Mans Unides” és una ONG de l’església catòlica formada per voluntaris que lluita per eradicar la fam i la pobresa en el mal anomenat Tercer Mon que, amb més precisió jo definiria com els països pobres, subdesenvolupats i oblidats de l’hemisferi sud. Les dues línies de treball que s’ha fixat “Mans Unides” són combatre les causes estructurals origen de la pobresa promovent projectes de desenvolupament “in situ”; i, lluitar contra la indiferència i la crisi de valors, sensibilitzant l’opinió pública espanyola envers la situació als països pobres.

 Ara ha complet el mig segle. El 1960 la branca femenina de l’Acción Catolica Espanyola, que com es sabut es l’organització d’apostolat seglar de l’església, va endegar l’anomenada “Campanya contra la Fam al mon” per ajudar a mitigar les greus mancances de la població als països pobres d’Àfrica i llatinoamèrica. La “campanya contra la fam” esdevingué, l’any 1978 en l’ONGD “Mans Unides”. Aprofitant els actes commemoratius “Mans Unides” ha editat el llibre “50 historias de solidaridad”  que és el que ara presentem. Coincidint amb els 50 anys s’expliquen 50 projectes o testimonis personals a diversos indrets del món.  En cada cas, periodistes entrevisten al personatge impulsor del projecte que explica el treball que estan realitzant o el seu testimoni vital. Els professionals de la informació que col·laboren en el llibre són redactors dels diaris madrilenys ABC i El Mundo; l’agencia Europa Press; TVE; les emissores Punto Radio, M-80, Cadena COPE, Onda CERO, la SER i les perifèriques Radio Euskadi i Canal Sur; a mes de les publicacions de l’església Vida Nueva, Mundo Cristiano, Mundo Negro i Eclessia i altres entrevistadors de grups diversos. El llibre està editat molt acuradament amb fotografies de gran qualitat algunes d’elles espectaculars.

 Les histories que s’expliquen, en molts de casos colpidores pel que suposen de generositat envers els més necessitats, tenen per escenari països tant diversos com Brasil, Perú i Guatemala, a l’Amèrica llatina; India, Bangla Deesch i Filipines a l’Àsia; però la major part a pràcticament tots els països de l’Àfrica subsahariana, com Madagascar, Kénia, Moçambic,  Malawi, Angola I Ghana, entre altres. Pel que fa als personatges entrevistats apareixen homes i dones pertanyents a gairebé totes les congregacions religioses que treballen en aquests països, trinitaris, claretians, xaverians, franciscans, salesians, pares blancs, paules, teresianes, carmelites, especialment, però, pel que fa al nombre, a jesuïtes i combonians. També laics sense especial compromís religiós. I una referència especial al bisbe Pere Casaldaliga, en peu i ferm a la remota regió del Mato Grosso brasiler, malgrat els 82 anys i seu precari estat de salut agreujat pel  Parkinson galopant. 

 Permeteu-me però manifestar que em plauria més que l’organització catòlica “Manos Unidas” tot i la seva traducció com a “Mans Unides”, en tant que demana la complicitat i la col·laboració de la nostra ciutadania, depengués directament de l’església de Catalunya i no d’una Conferencia Episcopal Española que no jutjaré per prudència. Ho deixaré aquí per que és poc elegant qüestionar a qui et convida però he volgut manifestar aquest punt de discrepància perquè no sembli que en lloc de ser una conferencia es tracti d’una apologia complaent.

 Feta la presentació formal de llibre voldria ampliar la meva xerrada parlant dels orígens de Mans Unides, del context històric d’aquell moment i el perquè es varen crear aquests tipus d’entitats que en pocs anys proliferarien arreu amb diferent grau de credibilitat i eficàcia sota el paraigües de l’estatus per a  les ONGD (Organitzacions no governamentals per al desenvolupament).

 Les diferents confessions religioses sempre han realitzat funcions assistencials i d’ajut als pobres, als malalts, als desvalguts i als necessitats. Es de fet un dels principis consubstancials a la seva existència. Els llibres sagrats en part comuns a jueus, cristians i musulmans, en totes les seves variants (La Torah, l’Alcorà o la Bíblia), estan plens de referències a la caritat i al que avui en diríem solidaritat.  Fins a meitats del segle XX, però, aquestes tasques estaven encomanades a congregacions religioses específicament dedicades a socórrer als més necessitats les Germanes de Sant Vicent de Paul o les Germanetes dels Pobres són les més conegudes.  A finals de la Segona Guerra Mundial, davant les necessitats de la tragèdia, des de l’església catòlica es creen organitzacions confessionals però no estrictament religioses on s’incorporen molts seglars. El 1946 naixia  a França “Securs Catholique” per ajudar a les víctimes de la conflagració i l’any següent a Espanya es posava en marxa Càritas. La visió d’aquestes organitzacions més transversal que especialitzada s’adreçava bàsicament a intentar resoldre els problemes de carències assistencials immediates a l’interior dels propis països que aleshores, com també ara, eren moltes. Ateses les circumstàncies del moment el “Tercer Mon” quedava molt lluny

 L’any 1945 les Nacions Unides creen la FAO (Organització per a l’alimentació i l’ agricultura) que es marca com a objectiu avançar cap a un món sense fam ni misèria a partir d’un ús racional en la producció i distribució dels aliments, fent una crida global per que tothom s’hi incorporés. Cap al 1950 apareixen les obres del geògraf i economista brasiler Josue de Castro (1908-1973) “Geografia de la fam”, “Geopolítica de la fam” i especialment “El llibre negre de la fam” que causarien un gran impacte arreu. L’església catòlica també volia donar una resposta pròpia al projecte de construir un món global sense fam ni misèria. Com s’ha dit abans, el precedent de Mans Unides, la “Campanya contra la fam al mon” neix el 1960. Feia poc s’havia creat el secretariat de missions dels Jesuïtes com a organització de suport a la tasca assistencial dels missioners que adoptaria el nom d’Intermon i acabaria per prioritzar tasques de suport econòmic i social a la població d’aquells països. El 1961 a França es posa en marxa l’anomenat comitè catòlic contra la fam que, amb altres  29 moviments solidaris esdevindria el CCFD la primera ONG francesa per a suport del desenvolupament; el 1967 neix Justícia i Pau i el 1969 Vicenç Ferrer creà la seva fundació adreçada explícitament al desenvolupament de l’India.

 Perquè aquesta especial sensibilitat dins els països europeus pels problemes de la fam i el subdesenvolupament als països pobres, justament aquells anys?. Intentarem esbrinar-ho. A principis dels seixanta a més de la tasca de sensibilització i les obres de Josue de Castro,  conflueixen dos fets significatius a nivell mundial. El primer el de la descolonització; entre 1960 i 1966, a més d’altres països al Carib i Oceania, un total 24 territoris africans, des d’Algèria a Botswana passant pel Congo i Kenya, obtenen la independència de les seves metròpolis, en especial Gran Bretanya i França. Aquest fet, modificà el panorama polític mundial i el marc d’aliances entre les grans potencies en un moment en que continua la “guerra freda”. Els factors estratègics esdevenen prioritaris davant de qualsevol consideració humanística. Pel que fa a les condicions de vida de la població autòctona, la independència, en lloc de millorar-la les empitjora, els mandataris locals obsessionats per mantenir l’estatuts de poder tribal o personal es veuen alhora abocats a una dinàmica de confrontació entre els nous estats amb fronteres sovint artificials, mentre que les anteriors potencies colonitzadores, deslliurades de les obligacions morals que podien derivar dels seus orígens cristians, es desentenen i deixen la iniciativa en mans de les grans companyies capitalistes dedicades exclusivament a obtenir més guanys amb poc temps. Guerra, corrupció, fam i explotació es generalitzen a l’Àfrica mentre a l’Amèrica llatina triomfen les oligarquies militars fruit de cops d’estat feixistes propiciats des de la CIA nord-americana (Brasil, Paraguay, Xile, Argentina, ect...)

 El segon fet és que, paral·lelament es produeix un canvi significatiu en la doctrina social de l’església catòlica. El nou papa Joan XXIII, elegit el novembre de 1958, es fixava com a principals objectius del seus pontificat els d’obrir l’església als temps moderns i afrontar els problemes socials que afectaven als essers humans. D’aquí derivaven les seves principals accions, la convocatòria del Concili Vaticà II (1959) i les dues grans encícliques “Mater et Magistra” (1961) que suposa un pas endavant en el procés d’implicació de tota la comunitat cristiana en el combat a les desigualtats existents tant entre los diversos sectors econòmics como entre els diferents països i regions, denunciant els fenòmens de superpoblació i subdesenvolupament; i la “Pacem in Terris” (1963 ), que es una exhortació urgent a construir la pau, fonamentada en la solidaritat i el respecte de las exigències ètniques que devien presidir las relaciones entre els  homes i els Estats especialment pel que feia referència a situacions insuportables al Tercer Mon.

 El concepte de Tercer Mon, com molt be explica l’economista anglès John M. Hobson (1889), neix de la voluntat de d’imperialisme europeu del segle XIX de dividir la humanitat en tres races: el primer món de raça blanca dominant (Europa i Nord-amèrica); el segon món de raça groga i mestissatge indi encara per acabar de civilitzar (Àsia i Amèrica llatina) i el tercer món, de raça negra, salvatge i condemnat a l’esclavatge (Àfrica). En un article a “L’Observateur” (1952) l’economista francès Alfred Sauvy corregeix els paràmetres en considerar el primer món com el món capitalista (EUA i els seus aliats), el segon món el comunista (el Pacte de Varsovia i el bloc de l’Est amb Xina) i el tercer món l’integrat pels països subdesenvolupats, explotats i oblidats. L’any 1956, però, alguns d’aquests països del “Tercer Món” creen una important plataforma política la dels anomenats “no alineats” encapçalats per Iugoslàvia (Tito), Egipte (Nasser) i India (Nehru) i Cambotja (el rei Sihanomi), que donen al terme una significació més política que econòmica

 Cap als anys setanta, el concepte de “Tercer Món” comença a deixa de ser  sinònim generalitzat de marginació. Dins del que fins aleshores s’havia anomenat “Tercer Món” apareixen dos blocs: aquells països amb perspectives de desenvolupament que fins i tot són capaços d’articular propostes politiques i econòmiques i acabarien anomenant-se països en vies de desenvolupament i més recentment alguns amb el nom de països emergents (com és el cas de Brasil, per exemple, que era un dels països més miserables i en vuit anys a reduït l’índex de pobresa a la meitat); i, en un segon bloc, el altres països que, pel contrari, augmenten el seu novell de misèria. Ja principis dels vuitanta l’antic concepte del “Tercer Món” es substituït pel genèric “països del sud”. “El sur tambien existe” diu Joan Manuel Serrat el 1985 musicant poemes de Mario Benedetti.

 Es aquest bloc del sud, la resta menyspreada i ignorada de la humanitat, el que presenta una major necessitat d’ajuda solidaria. Suposen uns 1.400 milions de persones que estan fora de pantalla; sense estructures governamentals que els emparin, sense perspectives de futur que els donin esperances, ignorats pels mitjans de comunicació. Segons les “Nacions unides” aquests països, amb una quarta part de la població mundial, viuen dins del que s’anomena pobresa extrema es a dir amb menys d’un euro al dia i sense poder cobrir les seves necessitats bàsiques d’alimentació, aigua potable, sostre, sanitat i seguretat.

 El centre principal d’aquesta desafecció és l’Africa subsahariana i també els països andins de sud-americà, amb una mitjana d’esperança de vida per sota dels 55 anys quan a l’Europa Occidental supera els vuitanta; un índex de pobresa de mes del 60 per cent de la població; la taxa d’analfabetisme del 70 per cent. Un 67 per cent infectada de SIDA i que ja ha enregistrar 25 milions de morts mentre disposen solament d’un metge cada sis mil habitants de mitjana i països com Mali o Angola on arriba als 12 mil per metge mentre a España i tot el mon occidental està a l’entorn de les 300 persones. Països condemnats a un neo-colonialisme per part de les empreses capitalistes dels països rics, governats per politics corruptes i en permanents conflictes interns, Qui es preocupa dels problemes de la seva població: la pobresa, les malalties, l’analfabetisme, la gana i la misèria?.

 Els països occidentals s’han vist obligats a crear institucions governamentals d’ajut al desenvolupament dels pobles necessitats. L’Assemblea General de l’ONU va acordar (1980) que els seus membres destinarien el 0’7 % del PIB per a l’ajut dels països subdesenvolupats (AOD); 25 anys desprès solament s’havia arribat al 0’3 per cent i part d’aquesta ajuda dels estats, vehiculada a traves del Banc Mundial o el FMI serveix per liquidar el deute extern en el comerç dels països i per pagar l’adquisició de diversos bens de consum (entre els que hi ha les armes). En altres casos les transferències dels països rics als pobres apareixen condicionades per la burocràcia ineficaç, els dirigismes, els interessos politics del blocs o la submissió a les grans empreses abocades a transmetre la seva cultura consumista. Finalment apareix la xacra de la corrupció dels governs receptors que ha fet, per exemple, que solament la meitat dels recursos obtinguts per a l’ajuda a Haití hagin arribar als seus destinataris intervinguts per les pròpies Nacions Unides davant l’evidència que si es deixen en mans del govern haitià acabaran als circuits de la corrupció.

 Davant d’això augmenta el prestigi de les institucions no governamentals sorgides de la iniciativa privada, especialment si són transparents i garanteixen la finalitat de les seves accions mes per fomentar el desenvolupament que per maquillar la realitat amb ajuts puntuals. El 2005, el seixanta per cent d’ajuts als països pobres procedia d’inversions i préstecs privats front el 40 per cent dels ajuts oficials i la major part d’aquets ajuts privats corresponien a projectes de desenvolupament local vehiculats des d’ONGD. L’eficàcia del sector privat és tant reconeguda que fins i tot una part del seu finançament, com ara “Mans Unides”, procedeix d’aportacions governamentals que fien en la seva gestió per a desenvolupar projectes concrets

 Per a molts buròcrates instal·lats en còmodes despatxos aconseguir que la tecnologia arribi als països pobres i subdesenvolupats és tot un repte i en això situen els seus objectius immediats. Molts, en canvi, ens pregunten de que serveix la televisió plana, Internet o la telefonia mòbil a comunitats de l’Amèrica llatina o Àfrica amb necessitats tant elementals com els aliments i l’aigua. Primer el que res cal resoldre es el problema de la misèria; després facilitar eines per ajudar-los a tenir treball i que ells mateixos puguin general riquesa des de la terra aprofitant els seus recursos; quan tinguin això ja es podran construir una casa digna amb llum, aigua i clavegueres, a un lloc on hagin escoles i hospitals. Serà aleshores que podran pensar en instal·lar-hi telèfon mòbil i connectar-se a Internet.

 Massa sovint al món occidental ens pensem que les nostres dèries consumistes i l’idolatría per la mal anomenada “Societat del benestar” avui en crisi, són l’únic que interessa a l’univers sencer i cal que ens adonem del nostre error. Institucions com “Mans Unides” en ajuden a comprendre-ho i ens atansen a una visió universal. He volgut fer aquesta explicació, potser llarga i pesada, perquè quan es parli d’aquestes qüestions tinguem tots consciència que darrera hi ha una munió de persones, en la percepció immediata del nostre entorn molt aquí presents, abocant el seu treball i la seva il·lusió perquè altres puguin senzillament viure amb dignitat. Persones per a les que Àfrica es molt més que el viatge turístic per les sabanes de Kenia i l’Amèrica llatina que els circuits amanits per les agències de l’Europa benestant

 Vaig acabant. Voldria aprofitar per fer una referència a les paules del teòleg suís Hans Hüng el passat dia 26 de gener en el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa de la UNED. Hüng aprofundeix en la seva teoria sobre el diàleg entre creences i religions per avançar cap a la necessitat d’una ètica mundial basada en els principis de la humanitat i el tracte digne cap a tot esser humà. Hüng afirma que, paral·lel a la definició d’uns drets humans, cal plantejar la concreció d’uns deures humans als que ningú s’hauria de sostreure i que condueixen a l’obligat compromís personal i col·lectiu en fer avançar el món cap a la pau i al llibertat mitjançant la solidaritat i la justícia social.

 Cal fixar-se be i reflexionar sobre la qüestió. A banda de les religions, que ho consideren com un precepte a complir, fins ara, des de la laïcitat, sempre s’havia fet esment a la filantropia i l’ajut al proïsme  com un acte voluntarista fruit de la sensibilitat i la consciencia militant de les persones en funció a les seves creences. Hüng introdueix un nou element: el participar en el treball per un mon millor, lliure en pau i justícia sense discriminacions ni desequilibri social, el lluitar contra la pobresa i la marginació ho considera com un deure universal mes enllà de creences religioses i esperances gratificadores d’un hipotètic Deu després de la mort (quina sort tenen els creients que estan plenament convençuts d’aquest premi etern). Es un canvi substancial des d’un sentit de moral col·lectiva. L’ajudar els desvalguts és planteja més que com un mèrit de bonhomia, com un deure de ciutadania.  En definitiva un pas més en l’idealisme humanista de l’ètica kantiana. Recordem Kant a les conclusions de la “Crítica a la raó practica: “Dues coses omplen la meva ment sempre amb nova i creixent admiració, el firmament estelat sobre meu i la llei de la moral dintre meu”.  Aprofitant l’acte d’avui, els convido a pensar-hi i obrir el seu esperit cap a un horitzó de noves expectatives. 

 Per acabar, en el context que estem avui parlant, un record entranyable per a dues persones que ens han deixat els darrers dies: Samuel Ruiz, bisbe de San Cristobal de las Casas, lluitador contra la pobresa i la marginació de la població  indígena a l’estat mexicà de Chiapas, que morí el 24 de gener; i mossèn Joan Antoni Martinez, traspassat fa just tres dies, que abocà la seva tasca apostòlica i solidaria a la regió de Concepción a finals dels anys seixanta quan el Xile de Salvador Allende demanava l’ajut del món occidental per sortir de la injustícia i la pobresa.

 

Que el seu testimoni i la seva memòria ens empenyi a ser millors. Amen.

 

 

Més Notícies ONG que et poden interessar

Mans Unides demana l'abolició del tràfic de persones
Mans Unides demana l'abolició del tràfic de persones
El 30 de juliol se celebra el Dia Mundial contra la Tracta 2018 amb l'objectiu de conscienciar sobre la situació de les víctimes del tràfic... Llegir més
Joves de Mans Unides creen un Decàleg Sostenible
Joves de Mans Unides creen un Decàleg Sostenible
El Decàleg Sostenible dels Joves de Mans Unides, elaborat pels participants en el I Campament Sostenible per a Joves de Mans Unides,... Llegir més
Memorial Joan Gomis 2018
Oberta la participació al Premi de Periodisme Solidari "Memorial Joan Gomis 2018"
El premi "Memorial Joan Gomis 2018" té l'objectiu de guardonar les millors obres periodístiques de caire solidari sobre persones,... Llegir més

Afegeix un comentari