Una mica d’història (2): els anys 70-90, la fam, l’AOD i el deute extern en l’etapa neoliberal

Els anys 70-90, la fam, l’AOD i el deute extern en l’etapa neoliberal

En els anys 60 i 70 ha finalitzat pràcticament el procés de descolonització, i apareixen noves realitats polítiques que afectaran també a la lluita contra les xacres principals de la humanitat que, com la fam, lluny de desaparèixer han empitjorat.

La política mundial quedarà emmarcada també per la Guerra Freda, que no acabarà fins al 1989 amb la caiguda del mur Berlín. Però, en paral·lel,  també incidirà amb molta força una altra realitat: la reunió de Bandung al 1955 dels auto anomenats “països no alineats” (la majoria d’ells països recent descolonitzats,i, en teoria, no alineats a cap dels costats de la guerra freda) que, entre altres coses, foren el germen de la creació, l’any 1964, de l’anomena’t “Grup dels 77 (G77)”. Auto identificat com a grup de “països en desenvolupament”, aquest grup va comportar la classificació del món en països desenvolupats i països en desenvolupament. Aquest fet marcarà des de llavors, i molt, la política multilateral de les Nacions Unides i d'altres organitzacions internacionals que esdevindran seu, entre altes moltes coses, de les negociacions permanents i de tot tipus entre països desenvolupats i països en desenvolupament.

L’Ajut Oficial al Desenvolupament. En el context de les negociacions acabades de citar va néixer el concepte d'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD-ODA) o, més popularment, el concepte del 0,7% (el 1980, l'Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar que els països desenvolupats destinessin el 0,7% del seu producte interior brut (PIB) a l'assistència als països en desenvolupament). L'aprovació d'aquest concepte no va ser ni és vinculant i, en termes generals, i excepte per alguns països rics del nord d'Europa, la mitjana de l'AOD mundial no ha superat mai, anualment, el 0,34%.

Aquestes quantitats constitueixen, moltes vegades, les subvencions estatals emprades per les ONG en dur a terme els seus projectes solidaris de cooperació al desenvolupament.

Si bé Mans Unides també en rep, la part provinent d'aquests fons públics oficials (0,7%) és molt petita dins dels seus ingressos totals (no arriba pas al 13% dels seus ingressos anuals), el que suposa una garantia de llibertat d'actuació així com de responsabilitat en la presa de decisions.

El deute extern.  Però si les Nacions Unides van optar per la via de l'ajut i el suport al desenvolupament i als països en desenvolupament, altres organitzacions internacionals van veure en aquell món que s'anava dibuixant i conformant altres tipus d'oportunitats ben espúries.

Així va passar, per exemple, a les institucions de Bretton Woods (IBW) –el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM)-, coetànies a les NNUU i que van néixer per analitzar i influir en les realitats econòmiques del món.  De seguida, però, es van deslligar de les NNUU (funcioantcom a agències –de fet organitzacions- independents en tots els sentits). A més, també a diferència de les NNUU, un règim de funcionament on els vots dels països eren proporcionals a les seves quotes de/com a membres (proporcionals als seus PIB) les deixava de fet “totalment” en mans dels EUA, Alemanya, Japó, França i el Regne Unit, és a dir, l’anomenat G5 (actualment més conegut com el G7 o el G8, depenen del moment polític que estiguem vivint, però, en definitiva, el grup que ha ostentat i representat durant tota la segona part del segle XX el poder econòmic al món).

L'any 1989 va quedar batejada com “el Consens de Washington” la descripció i la implementació d’una gran operació financera i econòmica mundial de caràcter neoliberal, a través de les IBW, que, al llarg de 20 anys canviaria, a molt pitjor, moltes de les realitats econòmiques dels països en desenvolupament.

Les IBW posaven a la disposició dels països en desenvolupament un nombre molt important de diners (fet molt atractiu d’entrada), en forma de préstecs; emperò, i aquí el gran parany neoliberal, la seva concessió estava condicionada a la implementació d'un seguit de polítiques internes en relació als seus sectors públics. Qualificades "d'ajust estructural condicionat", es tractava de privatitzacions d’aquests sectors públics que quedarien en mans d'empreses privades normalment estrangeres del “nord” del món; per dir-ho, simplificadament, el FMI donava el préstec i el BM buscava la futura empresa estrangera que passaria a gestionar privadament el sector o la realitat corresponent.

Els préstecs s'havien de retornar i a uns interessos de mercat internacional. I aquestes polítiques d'ajust estructural condicionat no serien mai cap negoci pels països en desenvolupament. Ben al contrari, lluny de millorar, les seves condicions econòmiques generals van empitjorar notablement i el famós “deute extern”, de finals dels 80 fins a l'inici dels 2000, fou una veritable espoliació. En 28 països pobres, el deute va excedir el 60% del seu producte interior brut (PIB), segons la pàgina web  de la campanya "Quién debe a quién?" a favor de la condonació d'aquest deute.

Segons dades de l'FMI, el saldo d'aquest deute va passar de 617,8 milers de milions de dòlars el 1980 a 3.360 milers de milions l'any 2007. La suma del préstec més els seus interessos –el “deute extern”- es convertiria en una quantitat inabastable pels països més desfavorits econòmicament. Segons l'article del doctor en Dret Nicolás Angulo Sánchez, "Deuda externa: Fuente de pobreza", els diners que els països en desenvolupament van transferir (1980-2006) als països desenvolupats en concepte de servei del  “deute extern” va ser de 7.673,7 milers de milions de dòlars, una quantitat molt superior als 3.360 milers de milions citats anteriorment com a reconeguts pel propi FMI.

En essència, i sense que toqui entrar en massa més detalls en aquestes línies, aquestes “ajudes condicionades” a la realització dels “ajustos estructurals neoliberals” citats van constituir doncs una de les etapes més nefastes, en relació a les problemàtiques del desenvolupament al món, que es van viure a finals del segle XX i començaments del segle XXI. I, tot i que tampoc toca entrar-hi en aquestes línies, en definitiva, el “Consens de Washington”, etiqueta representativa de la primera gran etapa del neoliberalisme modern, va comportar, en paral·lel i no pas per casualitat política, l’anomenada i tan descrita i emfatitzada “globalització econòmica neoliberal”. Les polítiques financeres i econòmiques descrites, conjuntament amb el gran desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i informació, en foren els “factors conductors” principals.   

Actualment estem en un altre moment històric, marcat inicialment per la irrupció de les anomenades economies emergents i el posterior naixement del BRICS, associació econòmica comercial de les 5 economies nacionals emergents més importants del món: Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica. Aixó ha implicat forts canvis en les relacions econòmiques i financeres internacionals, sobretot a partir de mitjans de la primera dècada d’aquest segle XXI però que, actualment, viu un període ple d’incerteses que és prematur intentar analitzar ara i aquí, però que esta conformant, novament, forts canvis en les relacions econòmiques i financeres internacionals.