Recursos educatius secundària: Killari i el tresor

L'activitat serveix per treballar a classe i debatre.

Objectius d'aquest recurs didàctic infantil: 
El recurs educatiu intenta reflexionar amb els estudiants de secundària sobre la situació de desigualtat que pateixen moltes dones a tot el món.

Aquest recurs educatiu pretén que els estudiants de secundària estableixin un diàleg entre ells. Té com objetius:

- Potenciar el treball en equip

- Debatir sobre la situació de la dona

A partir de la lectura de “Killari i el tresor”, ambientat en la zona minera dels Andes bolivians, reflexionarem sobre la situació de desigualtat i injustícia que pateixen moltes dones.

Les fases de l'activitat són:

1ª fase: Lectura del text

2ª fase: Reflexi

KILLARI I EL TRESOR

Amb aquesta activitat pretenem…

A partir de la lectura de “Killari i el tresor”, ambientat en la zona minera delsAndes bolivians, reflexionarem sobre la situació de desigualtat i injustícia quepateixen moltes dones.

Durarà

L’activitat està pensada perrealitzar-se en una sessió.

Necessitarem

Fotocòpies del text “Killari i el tresor”(Annex).

1ª fase: lectura del text

 Repartim les fotocòpies de la història de Killari que hi ha a l’Annexper tal que tothom la llegeixi individualment.

2ª fase: reflexió

Un cop feta la lectura, establim un diàleg amb els i les alumnes através de preguntes como aquestes:

SITUACIÓ DE LA DONA

 Què són les palliri?

 On treballen les palliri? En què consisteix la seva feina?

 Què és el que més us ha cridat l'atenció de la seva situació?

 Qui pren les decisions en la comunitat? Participen les dones en lesassemblees?

 Tenen les dones de Tupiza accés a l'educació? En quins momentsde la història apareix reflectit aquest tema?

 Coneixíeu la situació de la dona en la zona minera de Bolívia?

 Aquí també ens trobem situacions de desigualtat entre homes idones? Quins exemples se us acudeixen?

TREBALL EN EQUIP

En la historia, en unir-se, les dones aconsegueixen millorar la sevavida.

 Creieu que ho haguessin aconseguit sense treballar en equip? Perquè?

 Vosaltres penseu que és un avantatge fer les coses en grup?Penseu un exemple en el qual els resultats hagin estat millors enunir-vos per fer alguna cosa.

KILLARI

 Què és el que més us ha cridat l’atenció de Killari?

 Per què deia Killari que era una “buscadora de tresors”?

 Quin tresor va trobar? Com el va trobar?

Annex

KILLARI I EL TRESOR

Em dic Killari, que en quítxua, l'idioma del meu poble, significa “llum delluna”. La meva àvia em va triar aquest nom perquè el dia que vaig néixeren el cel brillava una lluna plena enorme, que a més, segons ella,m'acompanyaria i em cuidaria sempre. Tinc catorze anys i visc a lesmuntanyes de Tupiza, a Bolívia, a 4.300 metres d'altitud. Aquí la terra noés adequada per conrear, i per a la gent de la meva comunitat no és fàcilguanyar-se la vida. Com que l'única opció que tenim són les mines, lamajoria dels homes, en la meva comunitat, són miners.

El meu pare n’és un. Molts diuen que té sort, perquè té una feina, però nopodeu imaginar-vos com és de dura! Són moltes les hores que ha depassar treballant en galeries estretes i poc ventilades per aconseguir durun sou a casa, que ni tan sols dóna perquè puguem viure tots. Per això enmoltes famílies com la meva han de treballar també els infants petits.Però les dones no podem entrar a les mines, perquè diuen que porta malasort. Per això els nens ajuden els seus pares a l'interior i nosaltres a lesnostres mares a l'exterior, treballant com a palliris, que són les picadoresde pedres. Fora de les galeries, hi ha muntanyes d'enderrocs, que lesdones han de picar buscant restes de mineral. És duríssim! Jo ho vaig ferdurant quatre anys perquè havia d'ajudar la meva mare.

En quítxua palliri significa “buscadora”, i com que la feina era tan dura ami m'ajudava molt imaginar que, en comptes de buscar mineral, buscavaun tresor, el tresor de les muntanyes de Tupiza! I que, quan el trobés, lameva família i jo podríem complir els nostres somnis i canviar la nostravida.

Us explicaré com era el dia a dia d'una “buscadora de tresors”:

Ens aixecàvem a les sis del matí, i després d’esmorzar una agüita -que éscom en diem aquí de les infusions- i una mica d'arròs, havíem de pujar lamuntanya per començar a treballar a les set. Quan tornàvem a casa erenja les quatre de la tarda i, llavors, després d'ajudar la mare a preparar elmenjar, havia d’afanyar-me molt a dinar per arribar a temps a l'escola.A mi, des que era molt petita, m'han ensenyat que he de tenir cura delsmeus germans i ajudar la meva mare en les tasques de la llar. Per això almeu pare li va costar molt d’acceptar que anés a escola, li semblava unapèrdua de temps. Sempre em deia:

-Quan siguis gran no necessitaràs saber res del que aprenguis allà. Ésmolt millor que la mare t'ensenyi a cuinar i a netejar; així, quan tinguiscasa teva i la teva família t'adonaràs del que és important i de la bonaeducació que t'hem donat.

Però a mi mai em van convèncer aquestes paraules, i em vaig esforçarmolt per poder anar a escola sense descurar les meves tasques de casa.Així era la meva vida fins fa un parell d'anys, quan el treball a la mina vacanviar. El problema va ser que el govern del meu país va deixard'explotar moltes de les mines perquè no els resultaven rendibles. Moltsminers van quedar sense feina, i famílies senceres van haver de marxar ala ciutat.

En la meva comunitat totes les decisions importants es prenen enl'Assemblea que està formada per homes, els caps de família. Quan vanarribar els canvis es van reunir i van decidir organitzar-se en cooperativesi seguir treballant a les mines. Almenys així cada un trauria un sousuficient per alimentar la seva família. Però no van acceptar les palliris a lacooperativa. Realment les dones vam comptar poc, en aquestaAssemblea! Les dones només acudeixen a aquestes reunions si són vídueso si els seus marits no hi poden assistir, i mai s’hi compta a l'hora deprendre decisions.

Durant un temps vam seguir treballant, però havíem de vendre el queobteníem a un intermediari i no ens pagava gaire. Una tarda, la mevamare va arribar a casa molt emocionada per alguna cosa que li haviaexplicat la seva amiga Eloisa. L'endemà va reunir totes les sevescompanyes:

-Ahir, al mercat de la ciutat, em vaig trobar amb l’Eloïsa. Em va explicarque, amb l’ajuda d'una associació, ella i un grup de dones havien creat laseva pròpia cooperativa tèxtil, que fabricaven els seus productes i que, apoc a poc, anaven tenint cada vegada més ingressos. Des d'ahir no deixode pensar si nosaltres no podríem fer alguna cosa així. No us imagineucom estava d’il·lusionada i feliç!

En la cara de totes es podia veure la por i la inseguretat: “Nosaltres, tenirel nostre propi negoci?”, es preguntaven.

-Per què no? Podem intentar-ho.

-Però si tot just sabem llegir i escriure i…qui duria tots els comptes?

-Les nenes poden ajudar-nos -va dir ma mare.

Les meves amigues i jo ens vam mirar sorpreses. També estàvemespantades, però ens sentíem importants i orgulloses de poder ajudar lesnostres mares. Ens esforçaríem tant com calgués.

Finalment, es va decidir crear una cooperativa fornera, a la qual diem LasCauquitas, que és el nom d'un tipus de pa del meu país. Van ser dies moltatrafegats per a totes, però va merèixer la pena.

Vam trigar menys d'un any a posar-ho tot en marxa. Vam parlar ambl’Eloïsa i vam contactar amb l'organització, que ens va ajudar a preparartot el que necessitàvem per aconseguir que ens financessin el projecte.No obstant això, quedava altre tràmit important… comentar-ho enl'Assemblea de la comunitat. Encara que sembli mentida, allà les coses novan ser fàcils.

Ja us he dit que les dones no comptem gaire en l'Assemblea, però noesperàvem la resposta que vam tenir: els homes no ens van donar gairesuport. Van dubtar que les dones poguessin tirar endavant un negoci propique necessitava tant d’esforç i coneixements.

“Però què pot fer un grup de dones que ni tan sols han anat a escola?”,preguntaven.

 -Les nenes ens ajudaran: elles saben de comptes -va dir ma mare moltconvençuda.

-Però, què dieu? Això no pot funcionar, esteu boges!

-Podem fer-ho i us ho demostrarem!

Totes les dones que hi havia a la sala es van aixecar i van començar aaplaudir alhora que cridaven a favor de la igualtat. La majoria dels homeses van posar dempeus i van marxar. Tot i això, un petit grup d'homes vaseguir escoltant i ens va donar el seu suport. Això ens va animar a pensarque les coses podrien canviar.

La cooperativa va aconseguir els diners i vam començar a treballar. Alprincipi alguns comerciants ens van enganyar amb la farina i el preud'altres productes, aprofitant-se que la majoria de les dones no sabiensumar ni restar. Però, amb el temps, vam anar millorant i aprenent a nomalbaratar material i a organitzar els enviaments, els cobraments i elspagaments, i cada cop teníem més comandes! També vam haver decanviar el nostre dia a dia per repartir el pa. Jo, per exemple, surto unamica abans cap a l'escola, i així puc fer alguns lliuraments pel camí.Amb el nostre esforç, la Cooperativa las Cauquitas ha anat creixent i tirantendavant. Ens hem demostrat a nosaltres mateixes que podíem fer-ho, itambé ens hem guanyat el respecte d'alguns dels homes, encara que totva més a poc a poc del que ens agradaria. Encara queda molt per fer,però crec que de mica en mica, tots junts, homes i dones, aconseguiremels nostres somnis.

El de ma mare i meu es va complir amb la cooperativa; havíem trobat elveritable TRESOR que dúiem buscant tants anys, el tresor que ensajudaria a millorar les nostres vides i a lluitar per canviar el que no ensagradava, el tresor de la LLIBERTAT. El curiós és que no era entre lespedres, era dintre de nosaltres… però no havíem buscat bé.